NO ETS UNA ROSSA QUALSEVOL

Mai no m’hauria imaginat que un dia estaries així. T’he reconegut enmig de la teranyina que els meus ulls fan quan entro en un lloc desconegut. Sona blues,  un lament  descarnant-se en notes arrossegades i en acords repetits Ets allà, en un racó de mala mort d’un bar on tan sols  hi ha homes. La majoria estan sols, i a glops de beguda s’engoleixen el temps que passa. Gairebé ningú xerra i qui ho fa ni tan sols somriu. Estan massa capficats en les seves cabòries per mirar  cap allà  on ets. Ningú et veu, només jo.

Tu en canvi, bé que t’agradaria passar un estona amb qualsevol d’ells per  ensenyar-los que no ets una rossa qualsevol.  Els seduiries fins arribar als seu llavis. Aleshores esperaries aquell moment; quan en volen més, i tu…. tota cofoia gaudiries de la glòria que t’arriba.

Però aquí estàs,  sola,  només jo et conec i  puc recordar-te.  En tantes nits  de tants bars com t’he vist. Enlairaves l’ànim a qui se’t posés al davant. No hi havia cap dubte; eres la rossa envejada per les altres que sabien qui era la reina i que allí, tu manaves. Et senties desitjada per tots i a tots sabies complaure. Ballaves amb tothom que ho desitjava, tot i que et fessin caure. Sense tu no hi havia festa. Solies ser la darrera en deixar el local i de tant en tant, te n’anaves amb algú cap a una altra festa. Però no importava, tots tornaven una altra nit, sabent que hi series i que amb tu tot començaria bé una altra vegada.

Moltes vegades t’he enyorat. Recordo com et vomitava les meves misèries,  mentre silent i atenta m’escoltaves. Mai no vas fallar-me, sempre em donaves allò que esperava; alegria per viure cada instant amb tu o consol si et sentia meva. Hem compartit estones de tota mena, i sobretot ens passàvem molt bé junts. Per tot això,  no mereixes el destí en què et trobes ara.

Els compassos del Blues no difuminen l’espessa solitud que es respira. Es repeteixen els acords i les notes arrossegades. Ets allí recollida en el teu silenci, potser endevines els meus pensaments. Vull que vinguis amb mi. Seràs avui una bona companyia. Tornaràs a ser la meva amiga. Estarem junts, un altre dia.

-Eh… si us plau … Cambrer! veu aquella ampolla de cervesa Staropramen?……  No, no ….. aquella del racó,  la que està allà,  tota sola. Si, si … aquesta , gràcies . No l’ha demanen mai? Doncs no saben el que es perden, és la millor rossa que he tastat. Està boníssima!

Sona un piano accelerat, el Blues ha canviat de tempo.

Jordi Masalles