dilluns

Mira que se n’han fet de coses perquè els dilluns caiguin més bé a la gent, però fins ara cap ni una no ha donat fruit. De totes, l’acció que ha tingut més èxit és fer-lo el dia de la lluna. És ben sabut que la lluna, potser perquè no té llum pròpia i es conforma amb ser mirall, cau bé. Més que el sol. El pobre sol amb totes les malifetes que li encolomen que si càncer de pell, que si flamerades, que si capa d’ozó trencada… cada cop té més mala premsa. Sigui com sigui la gent es decanta per la lluna. No només l’home llop s’hi fixa per saber si cal estirar-se els cabells, sinó que molts pagesos miren al cel per plantar els alls i les cebes. Si és dilluns no hi paren esment perquè la lluna acapara tota la seva atenció.

Com deia amb un intent de millorar la imatge d’un dilluns gris (els que són pont no compten) i carregat de feina enderrerida, li van posar el dia de la lluna. I no només els catalans que sembla que ens pensem ser els que arribem primer a tot arreu, sinó que també ho van fer els francesos, Lundi, els anglesos, Monday, el espanyols, lunes, en alemany Montag. En japonès es diu Getsuyōbi que no té res a veure amb la lluna. Lluna es diu Mūn i no els hagués costat gaire posar el dilluns Mūnsuyobi però com que son el país del sol naixent no es pas d’estranyar.

Una vegada em vaig concentrar molt i un dilluns em va donar per pensar quin dia li hagués agradat ser al dilluns. Vaig sentir com una revelació, i el que em va semblar entendre és que els dilluns són molt humils i no els agradaria dir-se d’altra manera, en tindrien prou amb que el dijous passés a ser diumenge.

Carme Carles

Foto: Xavi Jurio

Cacofonies

Escolto, a la botiga de segona mà que resta al costat del tanatori, la roba que s´hi ven és dels morts, una música sinistra es barreja amb la declaració. Sorgeix un acustic de guitarra, és tot un guirigai de sons que sense problemes de convivència es barregen al celobert; la veïna que crida el fill que faci el favor de fer els deures, el gos del cuiner borda, el lloro que diu bon-dia-Lluís-bon-dia-Lluís, una parella que folla, ella xiscla més que el gos del cuiner…

La radio de la veïna del tercer que està sorda, finalment, guanya qualsevol altre so. Mentre vaig estenent la roba, escolto la història d’aquell programa…com es titulava?… sí, ara ho recordo, històries per no dormir. Un títol massa fàcil, poc trobat…

Escolto la veu compacta, metàl·lica, la botiga de segona mà es proveeix de roba que pertany els morts, ho sé, he vist l’home de gris, l’he seguit, porta una bossa de plàstic que sembla per a la brossa, però no ho és. El vaig perseguir una nit, i vaig poder veure com entrava al cementiri. La bossa era buida, però quan va sortir-ne ja no ho era. Plena, plena ves a saber de què…objectes, roba…després acabà arrossegant-la cap a casa seva. Que com ho sé? ja ho he dit, el vaig seguir.

Una altra veu, una de periodista de premsa-rosa inicia el debat…que si això pot ser o no, que qui s’ho creu? etc…

He acabat d’estendre la roba, la guitarra embolcallada que es difumina al celobert és d’en Mark knopfler, segur.

Una botiga de segona mà que resta al costat del tanatori…han tingut els trons de donar l’adreça…de tot plegat l’únic que trec en clar és que això és una bona estratègia en l’apogeu Freak que vivim per vendre a saco. La veïna ja no crida el fill, deu haver aconseguit que el nen faci els deures. La parella comença un altre cop  a follar i el lloro ara diu que-buena-estas!que-buena-estás! El gos li borda, deu pensar que li xiula a ell. Mentre plego el cistell el so pur de la guitarra, s’obre camí. Esdevé, amb concentració, el so triat: la cúspide d’un tot a l’espai mediocre reduït.

 

Dedicat a Esteve Sansó…ja saps perquè 😉

Maria J. Fernández

Rumb aTità

Perd l’ésser feréstec en els estels perennes. Quin mal poeta és capaç d’escriure això? Segurament deu ser un buròcrata de la Corporació que se les dóna de culte llegint versos als seus subordinats. No en deu tenir prou amb una nòmina  de sis xifres que necessita estampar la seva marca damunt de la porta d’entrada d’una nau interplanetària. Talment és com l’epitafi d’una tomba… la meva tomba!

Els sistemes de manteniment d’aquesta mena de cubicle rovellat on sóc ara , no funcionen correctament. Era dimecres quan van posar-me en aquest coet automatitzat rumb a la Colònia Penal de Tità. Fou tancar-se la porta i poc després s’enlairava. Crec que és al cap de cinc hores que el primer mòdul  es desprèn. Segurament devia ser aquell sotrac tan fort, d’això en farà unes hores. Quan temps porto aquí? Suposo que més un dia. Per molt que busqui alguna referència, és inútil, he perdut la noció del temps. Ni tan sols puc fiar-me dels intervals de foscor, cada cop són més intermitents, es deuen haver espatllat o potser és una altra riallada sàdica dels meus capturadors. Només sé que sóc dins un bidó d’uns 2 metres cúbics, i així és impossible saber com van les coses per fora, i quants altres presoners viatgen amb mi.

Necessito centrar-me o em tornaré boig. He de buscar algun pensament que em tingui ocupat i em mantingui serè. La veritat és que costa oblidar la ferum d’orina dels conductes d’hidratació, o l’amargor del meu propi alè pastós que m’asseca la boca com si fos un verí, i per rematar-ho; la sentència lapidària del cínic buròcrata amb ànsies de poeta, inevitable de veure quan mires per l’estreta obertura que fa de finestra.

Un esglai acaba de travessar-me. Una ombra gris, vague, imprecisa, allunyant-se i apropant-se  des de diferents angles. He cregut uns ulls que em miraven des de més enllà del meu baf. És possible? Els meus sentits són poc de fiar i potser l’anhel m’està fent una mala jugada. És així com un comença a tornar-se boig? Tanmateix la visió persisteix, i es fa més diàfana entre l’escletxa que em connecta amb el que hi ha fora del meu cubicle. Entre les taques de groc llefiscós s’insinuen les faccions d’un rostre femení, entel·lat per la llum boirosa d’una llanterna. He picat amb els dits per cridar la seva atenció, per a que entengui que sóc viu, i que si us plau; que no se’n vagi, per més somni, miratge o deliri que sigui

-Si us plau, no te’n vagis ! …  -Si us plau, no te’n vagis ! … -Si us plau, no te’n vagis ! …

La meva letania perd intensitat i s’apaga a mesura que el rostre torna a la seva condició primigènia d’ombra gris i vague empetitint-se fins que,  altre cop, la màxima escrita damunt la porta s’imposa de forma clara: “Perd l’ésser feréstec pels estels perennes”

Jordi Masalles