Arxius mensuals: Agost de 2014

TIC-TAC

Havia perdut la inspiració. El rellotge de sorra marcava el temps inexorablement. Ja en feia molt que no se li acudia cap idea. No tenia temes ni tampoc paraules. El silenci regnava en la seva imaginació, que restava muda. Només en el fons del buit sentia com els granets de sorra anaven caient: tic- tac, tic -tac, tic-tac…

Cansat de donar voltes i voltes a temes ja tractats, pensats i viscuts, decidí fugir de la seva quotidianitat. Pensava que si es desempallegava de la rutina, desapareixeria el bloqueig i naixeria de nou la idea. I marxà. Com a únic company s’endugué el rellotge, regal del seu avi, a qui alhora li havia regalat també l’ avi: un record de família que sempre l’havia guiat i escortat.

El seu primer destí fou el camp. El silenci del poblet de la infantesa no li inspirà històries ni li renovà l’esperit. Ni els sorolls del bestiar de la granja, ni la veu del riu ni el dringar del campanar que de petit el despertava… I la sorra del rellotge continuava corrent amb el seu ritme inalterable: tic- tac, tic- tac, tic- tac…

Provà sort a la platja. Creia que la immensitat del mar li portaria amagada en una ampolla, un missatge d’alguna princesa llunyana que li donaria la pista definitiva per a trobar la inspiració. I dia rere dia, s’asseia damunt l’arena a esperar, amb els ulls ben oberts, amb les orelles alerta, amb el cor encès. Res. El rellotge continuava marcant els seus batecs: tic- tac, tic- tac, tic- tac…

Ja desesperat, viatjà a l’estranger: un ambient totalment nou li obriria la ment, n’estava segur.

El vol va ser llarg. D’un país, tombà a un altre. Visità els llocs més recòndits del planeta: la selva verge, el desert de gel, els mars de sorra, l’aigua transparent dels oceans… Res. Cap lloc ni cap paisatge li van transmetre cap idea. Cap persona ni cap animal dels vistos en aquells anys li inspiraren ni un sola línia. Només trobà consol en el seu tic- tac, tic- tac, tic- tac…

Ja vell, decidí tornar: havia vist tot el que qualsevol altra persona hagués desitjat veure, havia sentit tot el que molts voldrien haver pogut sentir, havia provat tot allò que molta gent no podria tastar mai… Però seguia sense trobar el que volia: una idea, una història, una paraula …

En aterrar ningú no l’esperava. Sol, s’endinsà en la jungla de les cintes transportadores de maletes. Van passar-ne centenars, diria que gairebé milers, però la seva no hi era. Vella i gastada, amb segells dels diferents països que havia visitat, no hi era. Després de la reclamació corresponent i amb l’expectativa que en uns dies la preuada maleta amb el rellotge -relíquia de la família-  aparegués, marxà cap a casa.

Creu que dormí dies sencers i quan es llevà, es va sentir lleuger, eteri. S’assegué a la cadira, agafà un paper en blanc i començà a escriure.

 

Diuen que encara ara està escrivint: la història d’un home lligat al temps, esclau d’un vell rellotge que marcava els minuts i segons dins la seva imaginació omplint-li els desitjos i els sentits, impedint-li pensar en res més que en el seu tic- tac, tic- tac, tic- tac….

 

Mar Albújar

 

Sin título-1

La cigonya

La cigonya que fa el niu al campanar del poble ho albira tot. Impassible com un jutge sense feina, no pensa, només mira.

Quatre nens acaben de llançar pètals de flors als nuvis que tot just surten per la porta de l’església. Els adults porten l’arròs, i l’au veu com al cabell negre de la núvia se li barregen els grans. Les dones vídues són als balcons, i els miren com surten somrients, i pensen que tot no seran flors i violes, que la vida és molt dura, que a vegades és injusta.

La cigonya mira cap al carrer de baix, no perquè allà passi algun fet especial, sinó perquè el fruiter acaba de col•locar l’enciam a unes capses de fusta; tot ben exposat, ben bonic, que entri pels ulls i sobretot que vingui de gust. La seva veïna, la del número set, entra. No ve a comprar enciam i el fruiter ho sap. Estic embarassada.

Un núvol fugisser fa ombra la cigonya. Els nuvis i els convidats ja se n’han anat. Una de les cries estira el coll, molt, té gana. I la mare li posa l’aliment al bec.

Quan la veïna del set surt per la porta de la botiga, decideix caminar per la part del sol, li ve de gust. En creuar, ensopega amb les caixes de l’enciam i cau al terra.

La cigonya s’ha girat de cop, torna a mirar el carrer de baix. Una munió de gent s’arreplega al voltant de la dona que, ara, sua. Resta pàl•lida mirant cap a dalt, mirant el campanar. Finalment un cotxe blanc se l’emporta. L’escàndol de la sirena, a l’au li arriba amortit. Allà dalt, les accions humanes prenen distància.

Perquè ha de ser meu? Segur que és del teu home, surt d’aquí i no em compliquis la vida. La veïna del set ha tingut un avortament, i el seu home l’abraça i la consola. Li xiuxiueja que ja en tindran un altre. Li acarona els cabells mentre li agafa de la mà.

La cigonya del campanar, no entén les mentides, té sort. Només entén de l’aliment que li és necessari, dels canvis de temps, i dels refugis on s’han de desplaçar en cas de fugida. Des d’allà no veu la cara de fàstic de la veïna, ni l’expressió de tristesa del seu home.

No veu el fruiter nerviós, que avui no aconsegueix concentrar-se i no pesa cap fruita bé. No veu que els nuvis i els nens, ja mengen, en un saló abillat de blanc i blau, com el cel d’avui.

La cigonya estira el coll, vol que li doni el sol i l’acaroni l’oreig que ve de mar. Les cries li criden, però no en fa cas, no, ara no.

Maria J. Fernández

 

IMGP2086

El braç

En Tomeu surt de l’hospital, avui fa deu dies que va perdre el braç, l’esquerre. No va ser massa afortunat amb la pèrdua degut a que és esquerrà. En Tomeu pensa que ara és un home que no es podrà valdre per ell mateix.

—Millor que t’haguessis quedat coix- li assegura en Pere, el company que comparteix carrer, vi i pudor.

—Trobes?

—Sí, no cal perdre una cama per ser coix, i té beneficis ser-ho. Però per ser curro has hagut de perdre el braç i no sé som es pot considerar un benefici.

En Tomeu baixa el cap i assenteix resignat. Mira els ocells que passen picotejant el terra, prop del seus peus. No tenen braços i no els va tant malament pensa. Però no ho diu només es toca amb la mà dreta el monyó com qui acarona un somni que poc a poc s’esborra de la ment i que aviat no es recordarà què s’ha somiat.

—Ja és tenir mala pata que hi hagués el guarda. Els guardes són pitjors que els amos, els va la feina i disparen a matar. La feina, maleïda, els torna llops- sentència amb una veu rogallosa i enrabiada en Pere.

—Si que ho són. Pitjors que els amos- confirma en Romeu.

—Te fa mal?

—Una mica, me fa més mal pensar que no tinc braç—.

—Saps què? que al final has tingut sort. Les desgràcies inspiren compassió a les velles, que són les que donen diners- diu al cap d’una estona i d’uns quant glops de vi en Pere.

—Trobes?

—I tant. Prou de robar. S’ha acabat anar per estos mons de déu pidolant i que et miren com si fossis una escopinada a punt d’esquitxar. Ara ets un necessitat, podràs parar la mà com si fora una supervivent que necessita ajut. Hi tens dret.

—Trobes?

—Que no m’has sentit? És el moment de comprovar-ho. Ves a demanar-li a aquella vella, segur que porta xavalla. I qui sap si, amb una mica de sort cau, algun bitllet. Afanya’t que la botiga tanca a les vuit i no tenint prou vi per passar la nit.

En Tomeu corre a demanar caritat a la dona vella. En Pere se’l mira, observa els moviments i nega amb el cap. Hauran de treballar molt la mà dreta, per corregir la manera com en Tomeu pidola, com un nàufrag que no se’n refia de les possibilitats del flotador.

La nit s’endú els ocells i les dones que porten diners. I deixa dos homes dormint profundament damunt d’un banc de fusta amb un braç perdut per tirar endavant.

Carme Carles

OLYMPUS DIGITAL CAMERA