INTRANCENDE

en declaracions a Europa Press, Yahya ha senyalat que els activistes han assolit l’illot deshabitat “nedant, proveïts d’aletes i amb aliments suficients per aguantar 15 dies” Cinc membres del Comitè de Coordinació per a l’alliberació de Ceuta i Melilla, han arribat, passades les 16.45 hores a la illa Perejil, nedant i amb una bandera marroquina, per denunciar el que consideren “territoris ocupats”

Això és la descripció de l’aventura  de conquesta a la notícia redactada pel diari: fets, paraules buides. És ara que encara em pregunto el perquè de tot plegat. Què és una bandera? millor dit, què és una bandera en un illot deshabitat?   Em dic Enric, però tothom m’anomena Intrancendence, són bromes o realitats que ens acompanyen a la vida. En veure aquesta notícia vaig intentar entendre el perquè i sense que ningú sabés de la meva empresa, vaig embarcar-me rumb cap a Ceuta en un vol d’aquells que a veu poppoli anomenen borreguers. Com que no tinc necessitat de passar per un indigent, vaig allotjar-me en un hotelet a prop del port. Tot i que no era de luxe, no van mancar-me les explicacions per part de la recepcionista. Tot un seguit d’instruccions, de suggeriments si es vol, d’allò que no t’has de perdre en l’estància a la ciutat. Per tal de passar desapercebut, els su-gge-ri-ments, els vaig rebre en la mateixa qualitat que el vol, com un borrec. En arribar les 21.00 hores, al febrer, ja és negra nit.  I vaig sortir amb la motxilla mentre li dedicava un somriure lleu a la recepcionista, per allò que diuen al castellà que lo cortés no quita lo valiente, i vaig encaminar-me a la parada del taxi. El cotxe va aturar-se en un tram de carretera. Vaig pagar el taxista que no dissimulà la desconfiança en baixar-me en un lloc tan poc corrent. Li vaig deixar propina  i sense diu ni ase ni bèstia l’agafà i marxà. Un cop a fora el vent de mar em donà la benvinguda amb una bona clatellada. Pecatta minuta vaig pensar, preus petits per a empreses grans. un cop a la platja vaig ficar la roba a la motxilla hermètica i vaig quedar-me amb l’equip de neopré. Gairebé eren 10 kms. i sabia que el mar jugaria en contra meva. No importava, vaig posar els peus a la vora i l’aigua també em colpejà amb la temperatura. Endavant, vaig dir-me, això és una altra petitesa. Vaig endinsar-me i vaig començar a nedar destí a Perejil. El regust salat i una ombra és tot el que el meu cervell registrava en aquell camí aquàtic que em duria a contestar les preguntes. Nedava, i el mar es reia de mi. Jugava a posar-m’ho difícil, a desfer en sentit contrari l’avançada a través de l’onada fosca. És més forta la ment, em repetia, és mes forta la ment. I així en aquell daltabaix que era travessar deu km. vaig arribar a terra, a les fosques, xop, esgotat, però content d’haver-ho aconseguit.  primer vaig seure a una roca, volia que s’eixugués l’aigua que quedava per sobre la motxilla hermètica. Jo no m’hi havia posat menjar per a quinze dies, com aquells marroquins de la notícia, només portava per aguantar unes quantes hores. I després de l’esforç vaig sentir-me, sobretot, animal. Un animal a un illot voltat de mar. La motxilla continuava mullada, però tot el que duia a dins restava intacte. Una carmanyola amb productes variats, tots ben frescos. I mentre m’anava empassant, mossegada a mossegada tot el menjar, vaig mirar la ciutat en la llunyania.  La nit  era silent. Xiuxiuejava el mar i l’oreig, i jo, només era animal.  Mirava com miren els ocells nocturns, amb ulls de vidre que observen, que veuen més enllà. Vaig pensar que la humanitat crea bellesa, en aquella ciutat il·luminada pel llum artificial. Un cop apaivagada la fam sobrevinguda per l’esforç, vaig treure una llanterna, ja n’havia tingut prou de foscor. I aleshores, vaig iniciar-me. M’havia de convertir en conqueridor de la meva illa, en un furtiu assedegat de control. I així, posat en el paper, vaig treure la meva insígnia, dues tíbies i una calavera.

En una clariana vaig clavar-la i després vaig seure i esperar. Ja m’havia estrenat en aquell fet que és conquerir. Ja havia clavat la bandera a Perejil, però no sentia gairebé res de nou al meu aforament intern. Tot i la llum tèbia vaig divisar aquell animaló fosc que anava dret cap a la senyal de possessió, la bandera pirata. Era, o m’ho va semblar un cranc. I allà, sense cap més sensació que la curiositat, vaig esperar a veure què feia. Amb les seves pinces anava colpejant el pal, i allò em semblà irònic i d’alguna manera una revelació. Després va voltar-lo i va continuar el seu camí. Que en hem cregut? No som ni amos de nosaltres mateixos i volem dominar tot l’entorn, volem subjugar-lo amb banderes amb insignes que ens fam sentir que pertanyem a un conjunt, però moltes vegades no es mesura el preu de la devastació que això suposa. Quan vaig triar la meva ja tenia clar que, només, era un exercici de comprensió. I aleshores vaig veure, encara més clar, que el temps del cranc era fugisser i que el nostre també ho és. I que quan haguem mort, l’illot restarà, el mar restarà, el món restarà. Que nosaltres a la Terra som com el cranc, minúsculs. Què en som de prepotents, d’arrogants! Perejil l’illot conquerit: encara les pedres deuen riure, mentre el temps dura més per a elles, que no pas per a nosaltres. I que gran que ens semblen les fites que assolim. Vaig deixar la bandera amb un somriure, i vaig imaginar-me quina seria la notícia al dia següent, si en comptes de ser una bandera pirata, hagués estat una marroquina…

Tanco la motxilla hermètica, trepitjo l’aigua i penso que està molt freda. Però ja havia decidit, que aquell era un mal menor, com ho sóc jo, com ho era la bandera ahir, igual que ho és avui,  que serà demà. M’endinso a l’aigua amb el somriure de la recepcionista de l’hotel al cap, qui sap si es donarà un altre tipus de conquesta…Em dic Enric, però tothom m’anomena Intrancedence, i és ara que el perquè de tot plegat  encara no l’he assolit.

Maria J. Fernández

IMG_2676

Anuncis

2 pensaments sobre “INTRANCENDE

  1. Jordi

    Intracende ?
    Acte solitari de l’Enric. Fet per i per a un/a mateix/a. Sense bandera, no hi ha revestiment que res ni ningú es pugui apropiar. Heroïcitat deliberadament anònima. Ser petit esdevé intranscendent però engrandeix la solemnitat del moment. Nu, honest, cru. La pàtria és el somriure d’una recepcionista d’hotel

    Respon
    1. motsencru Autor de l'entrada

      Gràcies Jordi, fins ara no havia vist el teu comentari. El món està farcit d’actes heroics que no veu ningú. Pàtria? Ja en parlarem, sempre és un goig parlar-ne!

      Respon

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s