S’ha assegut a la barra i ha esperat pacientment que la cambrera li preguntés. Sense dubtar, ha demanat el que feia temps que desitjava i mai no gosava. Avui sí. La cambrera se l’ha mirat de fit a fit i ha començat a omplir el cul del got llarg i estret, de llet condensada.
Feia temps que el malson s’havia acabat, però mai no se’n podia desfer del tot. Els primers anys de la seva vida els havia passat empantanada en arenes movedisses, dolces però enganxoses. Sense llibertat.
La cambrera l’esguarda sense amagar-se’n, i afegeix un dit més de llet al got.
Després havia arribat ell i l’havia acabat de colgar. La sorra s’havia convertit en argamassa buida de porus. No només no es podia moure, ja no podia respirar.
Mentre controla la clientela, agafa una cullereta i i va abocant el cafè al damunt, amb precaució de no barrejar-ho. Amb posat seriós i concentrat va elaborant una combinació independent i perfecta.
Ell havia començat a modelar-la amb cura, subtilment, sense barrejar la dolcesa amb què la forjava per fora i l’amargor amb què l’erosionava per dins. Seguia de prop a Pigmalió: en faria una dona al seu gust i només per a ell, sense que la duresa en el camí fos obstacle per aconseguir-ho. Ella lluitava per sortir a flor d’aigua. Amb por. La por dels que sospiten que desertant del mal, només es poden lliurar al pitjor. Si renunciava a la dolçor, només li quedava l’amarguesa i més enllà de l’amarguesa no hi havia res. El món s’acabava darrere d’ell.
A l’altra banda de la barra, l’experta agafa un ingredient nou. Blanc, dolç, no s’enganxa. Ajudant-se amb una cullera més gran, el va dipositant damunt del cafè.
Lentament, perquè s’ofegava, havia esguardat el món des de la seva presó i havia albirat alguna porta llunyana. Tal vegada hi havia vida darrere d’ell? Alguna mena de vida dolça, però sense paranys, per la qual ella podria alenar lliurement l’aire que necessitava.
La cambrera acaba la seva obra coronant-la amb minúsculs encenalls de xocolata negra. Se la mira i es pregunta si ha aconseguit la síntesi adient per a la clienta que espera.. S’imagina la seva cara en veure-s’ho davant i el plaer que sentirà en paladejar-ho. Gairebé pot sentir la mateixa delectança. Li passa sempre que algú li demana aquesta especialitat.
– Tingui, senyora. El seu cafè-bombó, per començar bé el dia!
Agafa la cullereta llarga que la cambrera li ha deixat damunt del plat, i comença a remenar lentament, de baix cap dalt i de dalt cap baix, fins que tots els components es barregen formant un tot homogeni, impossible de destriar.
I mentre assaboreix el deliciós cafè-bombó, pensa que de tot allò ja en feia trenta anys, que res no ha resultat fàcil per a ella, però que aquella barreja de dolçor enganxosa i amargant, amorosida amb nata i encoratjada amb xocolata negra, té el mateix gust que la seva vida, de la qual després de tot, i per fi, se sent prou satisfeta.
Teresa Duch
mots.en.cru 