Arxius mensuals: Octubre de 2014

ALQUÍMIA

S’assegué a poc a poc a la cadira, vençut, derrotat…Feia dies que havia trobat el que buscava, per fi ho havia trobat i ara, després de tant de temps de concentrar-se, d’aïllar-se del món i de tot el què no tenia a veure amb l’Elixir, havia perdut les paraules. Signes i més signes sobre el paper, fulls i més fulls un damunt de l’altre, i no recordava, no sabia com exposar el seu descobriment.

Esperançat havia escrit al seu amic Llull en cerca d’ajuda, qui de segur trobaria les paraules que ell no encertava. Consumit per la impaciència i reprimint el desesper, esperava una carta que no arribava, dient-se a si mateix que ses illes eren llunyanes i que en Ramon tenia molts assumptes a dirimir i no només el seu. A la fi, la carta havia arribat i l’Arnau la llegia una vegada i una altra sense acabar-s’ho de creure:

“ Estimat Arnau, al qui diuen de Vilanova. No hi ha orelles pitjors que aquelles que no volen escoltar. A les nostres trobades t’he parlat dels meus poemes, de les estrelles i de les bèsties. Hem discutit sobre filòsofs i sobre Déu. T’he mostrat càlculs matemàtics i binaris i t’he ensenyat com actua la força de la gravetat. Per ventura m’has sentit a parlar mai d’alquímia a mi? Jo pensava que amb el que deia i amb el que no deia, tu coneixies el meu pensament. Ara veig que m’equivocava. Amic meu, l’alquímia és una beneiteria, si més no, de moment, mentre els qui es diuen alquimistes no trobin un altre objectiu al que aspirar. En quin cap una mica sensat hi cap el pensar que es pot crear una pedra que convertirà qualsevol material en or, i encara més que netejarà les impureses de l’ànima? Com algú es pot arribar a creure que algun elixir de llarga vida ens faria immortals? I com t’ho has pogut creure tu? No sé què has descobert Arnau, penso que essent tu, no és possible ni l’engany ni la farsa, però també crec que tant d’aïllament t’ha minvat la cordura. I em sap greu, però no tinc paraules, ni en balear, ni en català, ni en àrab ni en llatí ni en occità. Els meus amplis coneixements sobre les llengües no tenen paraules per a bastir la bogeria”.

S’assegué a poc a poc a la cadira, vençut, derrotat…

Teresa Duch

índice

Anuncis

Sense goteres

Asseguts a l’entrada, el món quedava reduït a les quatre parets de l’estança. I mentre les ombres s’allargaven, el banc i les cadires de vímet eren muts testimonis d’una conversa que no duia en lloc però que omplia de veus una tarda qualsevol.

-Al menys al primer pis no hi ha goteres. Digué el senyor Rovirosa. Si però això és un inconvenient només quan plou contestà el senyor Andreu amb un posat que no mereixia rèplica. I amb un to somiador continuà, vostè no sap que és sentir cada dia el taconeig amunt i avall. Aquelles sabatetes que tant delicades li semblen vistes al peu de la senyoreta Eulàlia poden portar a un home a la ruïna. No en el sentir monetari, sinó que et poden fer acabar boig. Vostè ja m’entén. A la meva dona, al cel sigui, mai li hauria permès de portar aquesta mena de sabates. Fan que amb cada cop de tacó et pugi per l’espinada com un formigueig, un pessigolleig que et porta a imaginar…mira més val que calli.

Home, digué el vell Maurici, tenir una dona d’aquestes al damunt és ben bé un pecat. Vull dir que visqui al damunt. A la meva dona no hi ha qui la tregui de l’espardenyeta. Ben plana i lligada. De jove a mi m’hagués agradat que portés unes d’aquelles sabates amb taconet. Topolinos els hi deien. Sortien a les pel·lícules. La Gilda en portava unes. Pot ser per això la meva dona només portava sabata plana i lligada. I sense fer soroll.

Doncs li canvio les goteres pel taconeig. Ja em confessaré els mals pensaments digué el senyor Rovirosa. No saben vostès que és tenir tots els atuells escampats per terra: cubells, cassoles, poals, inclús l’orinal hem d’emprar perquè la humitat no arribi al terra i ens faci malbé les catifes. No s’imaginen com es posa la meva dona quan veu un nuvolet de res. Em fa corre cap a casa. Encara que no plogui nosaltres parem tots els recipients per si de cas. Es fotut això de tenir goteres. Troben vostès que avui plourà?

Home no ho crec , fa un sol que espetega. Inclús diria que fa caloreta, diu el senyor Andreu que d’ençà que ha pensat en les sabatetes de la senyoreta Eulàlia li han vingut uns pensaments que ben bé podríem dir calents . No creu Maurici que el temps és més bé sec?

No sabria dir-li. A la meva dona aquest matí li feien mal els ronyons, i això vol dir pluja. No falla. És com un baròmetre la meva dona. Si li fan mal els ronyons, pluja. Es per l’operació, saben. Diu que la cicatriu amb la humitat es contrau i li produeix dolor. Què volen que els digui. Ella se sent important pregonant que plourà perquè li fan mal els ronyons, això li dóna peu a parlar de l’operació tan terrible que va patir. Mira que li agrada parlar de malalties a la meva Roseta. Si per ella fora, tot el dia s’estaria a casa el metge. Per mi que tot ho té al cap. Pot ser si hagués portat unes sabatetes com les de la senyoreta Eulàlia ara tindria altres coses en què pensar. I jo també.

Bon dia. Què hi ha de nou? saludà la senyoreta Eulàlia. Tots els homes s’aixequen i la saludaren una mica atabalats. El pitjor és el senyor Andreu que s’ha posat vermell com si l’haguessin agafat in fraganti. El senyor Maurici aprofita i li fa una bona reüllada als peus. Llàstima que la seva dona només porti espardenyes planes i lligades es lamenta.

La senyoreta Eulàlia sense aturar-se va cap a les escales, mentre a l’entrada els tres homes no perdent detall de com cada peu calçat amb aquelles precioses sabates puja els esglaons.

I es queden els tres asseguts a l’entrada pensant el les sabates, en la senyoreta Eulàlia i en que aviat serà l’hora de sopar.

Carme Carles

IMG_4654