Criden els ulls, les artèries s’inflamen i llampades que couen s’acumulen a hores insomnes. Es posa a la vora del llit i tragina el calaix. On para l’encenedor? A la nit silent, la llum llòbrega de la cigarreta, es l’única torxa absurda, amiga muda, presència subtil.
La urbanització és obaga. La vegetació no deixa que entri per la finestra la llum dels fanals esmorteïts. Obre la porta i surt. El borratxo de la casa sis, torna del bar d’en Lluís. S’arrapa a la paret i escup alcohol barrejat amb bilis. Després cau sobre el vòmit en la letargia sobrevinguda per l’esforç.
L’insomne passeja per l’ombra, de fet s’hi endinsa. No se li acut d’anar a socórrer aquella desfeta humana que s’arrebossa de fluids pudents. No és per manca d’humanitat, no. És una qüestió de coherència. Algú que es creu un ningú, no pot esdevenir de cop i volta, cap salvador del món. Algú que s’aproxima a un suïcida a la nit, no se’l pot destorbar amb precarietats com la d’un cos abandonat per voluntat pròpia.
Hi ha dos tipus de suïcides, els que arriben a l’acte de traure’s la vida, i els altres; aquells que deixen de viure de manera subconscient. Suïcides que poden ser transitoris, de fet és el cas de l’insomne. La respiració pròpia li resulta un esforç al qual no li troba sentit.
De sobte, no sap perquè, li ve un rampell d’energia, un impuls que neix d’on només hi ha buit. Agafa la cigarreta encesa, s’apropa al borratxo i li apaga al braç amarat de suor freda. Ho fa vàries vegades, mentre el gest se li apropa a allò que podria assemblar-se a un somriure. El borratxo obre els ulls. Mai una burilla ha parit tan de pànic.
A la retina morta, hores després la policia li llegirà la mort per asfixia.
Al informe forense posarà 4:16 hores, com a hora de la mort del borratxo. L’expedient d’investigació del cas, quedarà obert , per sempre, i l’hora quedarà reflectida en un calaix d’eterns oblidats.
Maria J. Fernández