Arxius mensuals: Setembre de 2014

4:16 hores

Criden els ulls, les artèries s’inflamen i llampades que couen  s’acumulen a hores insomnes. Es posa a la vora del llit i tragina el calaix. On para l’encenedor? A la nit silent, la llum llòbrega de la cigarreta, es l’única torxa absurda, amiga muda, presència subtil.

La urbanització és obaga. La vegetació no deixa que entri per la finestra la llum dels fanals esmorteïts. Obre la porta i surt. El borratxo de la casa sis, torna del bar d’en Lluís. S’arrapa a la paret i escup alcohol barrejat amb bilis. Després cau sobre el vòmit en la letargia sobrevinguda per l’esforç.

L’insomne passeja per l’ombra, de fet s’hi endinsa.  No se li acut d’anar a socórrer aquella desfeta humana que s’arrebossa de fluids pudents. No és per manca d’humanitat, no. És una qüestió de coherència. Algú que es creu un ningú, no pot esdevenir de cop i volta, cap salvador del món. Algú que s’aproxima a un suïcida a la nit, no se’l pot destorbar amb precarietats com la d’un cos abandonat per voluntat pròpia.

Hi ha dos tipus de suïcides, els que arriben a l’acte de traure’s la vida,  i els altres;  aquells que deixen de viure de manera subconscient. Suïcides que poden ser transitoris, de fet és el cas de l’insomne. La respiració pròpia li resulta un esforç al qual no li troba sentit.

De sobte, no sap perquè, li ve un rampell d’energia, un impuls que neix d’on només hi ha buit. Agafa la cigarreta encesa, s’apropa al borratxo i li apaga al braç amarat de suor freda. Ho fa vàries vegades, mentre el gest se li apropa a allò que podria assemblar-se a un somriure. El borratxo obre els ulls. Mai una burilla ha parit tan de pànic.

A la retina morta, hores després la policia li llegirà la mort per asfixia.

Al  informe forense posarà  4:16 hores, com a hora de la mort del borratxo. L’expedient d’investigació del cas, quedarà obert , per sempre, i  l’hora quedarà reflectida en un calaix d’eterns oblidats.

Maria J. Fernández

la nit d'ulisses

Anuncis

NO ETS UNA ROSSA QUALSEVOL

Mai no m’hauria imaginat que un dia estaries així. T’he reconegut enmig de la teranyina que els meus ulls fan quan entro en un lloc desconegut. Sona blues,  un lament  descarnant-se en notes arrossegades i en acords repetits Ets allà, en un racó de mala mort d’un bar on tan sols  hi ha homes. La majoria estan sols, i a glops de beguda s’engoleixen el temps que passa. Gairebé ningú xerra i qui ho fa ni tan sols somriu. Estan massa capficats en les seves cabòries per mirar  cap allà  on ets. Ningú et veu, només jo.

Tu en canvi, bé que t’agradaria passar un estona amb qualsevol d’ells per  ensenyar-los que no ets una rossa qualsevol.  Els seduiries fins arribar als seu llavis. Aleshores esperaries aquell moment; quan en volen més, i tu…. tota cofoia gaudiries de la glòria que t’arriba.

Però aquí estàs,  sola,  només jo et conec i  puc recordar-te.  En tantes nits  de tants bars com t’he vist. Enlairaves l’ànim a qui se’t posés al davant. No hi havia cap dubte; eres la rossa envejada per les altres que sabien qui era la reina i que allí, tu manaves. Et senties desitjada per tots i a tots sabies complaure. Ballaves amb tothom que ho desitjava, tot i que et fessin caure. Sense tu no hi havia festa. Solies ser la darrera en deixar el local i de tant en tant, te n’anaves amb algú cap a una altra festa. Però no importava, tots tornaven una altra nit, sabent que hi series i que amb tu tot començaria bé una altra vegada.

Moltes vegades t’he enyorat. Recordo com et vomitava les meves misèries,  mentre silent i atenta m’escoltaves. Mai no vas fallar-me, sempre em donaves allò que esperava; alegria per viure cada instant amb tu o consol si et sentia meva. Hem compartit estones de tota mena, i sobretot ens passàvem molt bé junts. Per tot això,  no mereixes el destí en què et trobes ara.

Els compassos del Blues no difuminen l’espessa solitud que es respira. Es repeteixen els acords i les notes arrossegades. Ets allí recollida en el teu silenci, potser endevines els meus pensaments. Vull que vinguis amb mi. Seràs avui una bona companyia. Tornaràs a ser la meva amiga. Estarem junts, un altre dia.

-Eh… si us plau … Cambrer! veu aquella ampolla de cervesa Staropramen?……  No, no ….. aquella del racó,  la que està allà,  tota sola. Si, si … aquesta , gràcies . No l’ha demanen mai? Doncs no saben el que es perden, és la millor rossa que he tastat. Està boníssima!

Sona un piano accelerat, el Blues ha canviat de tempo.

Jordi Masalles

rossa

Celebració

Sóc aquí a la Part Alta. Fa una estona que em miro la carta d’aquest restaurant i em sembla que entraré. La vista és la que treballa, però l’olfacte…, a mi l’olfacte no m’ha enganyat mai.

 

A veure, obro les portes de bat a bat, que amb les meves corbes no és tan fàcil entrar per la porta. Ui! no hi ha gaire espai entre les taules. Encara rai que les meves orelles son bastant …normals. Hauré de passar de gairell, no voldria molestar a ningú. Hum! Quina oloreta! M’atansaré a aquella taula familiar. Em sembla que fan el menú degustació. Humm! Quina aroma a… No vull eixamplar massa la trompa olorant, que no s’espantés ningú. Renoi! Quina bona cara que fa tot. Aquell d’allà em mira. Què passa? No has vist mai un elefant en un restaurant? Ah no! No és això. M’està somrient. No sé perquè, sempre que em mira algú, em sembla que em mira malament. Això és inseguretat, ja m’ho diu el meu coach. També em diu que a la meva edat ja no canviaré.

 

Vaig fent, ara cap aquí… Compte amb l’anca dreta!! Ai aquest plat! Ja només em queda el raconet del fons. Humm!, humm! Això ha de ser… la Muselina de bacallà a l’all cremat… Mira, aquell xicot deu ser el Gregori…, que m’han dit que és l’amo, vull dir, el restaurador. Agito la trompa enlaire. És una salutació que agrada molt a tothom. Ei, com va?

 

Bé doncs, ja està tot vist i decidit. Ja sé on aniré a celebrar els meus seixanta cinc anys amb tota la parentela.

 

Teresa Duch

 

celebració