…Sergei arriba al filat esbufegant. no perd temps i amb la cullera que va poder amagar fa dies, comença a cavar la neu, una mica dura. Fa un forat no massa gran, només per encabir el llibre. La suor se li gela dintre el pit. Mentre cava, pensa en totes les coses que ha escrit, paraules congelades que despertaran al caliu dels ulls que les llegeixin i portaran la seva ànima lluny i lliure…
L’Uchitel’
Carme Carles
…Tots els meus esforços i les meves forces s’esmerçaven en la missió que se’m revelava inevitable. Em sentia encadenat a un destí del qual no pots fugir. La nau es va convertir en un desguàs. Cada dia carregava fragments del que havia estat un aparell tecnològic avançat, per una mena d’espantall amb components que es movien de forma idiota…
Planeta Sísif
Jordi Masalles
…Ella, més perspicaç, sí que s’ha adonat d’aquest admirador pintoresc que cada vespre s’entrena per fel el Tour de França. Fins i tot percep que sempre porta una samarreta esportiva-ciclista diferent. La bicicleta estàtica amb una resistència nul·la, és el pseudobutacó de cinema que s’ha enginyat per poder mirar-la…
Ulleres 3D
Maria J. Fernández
…Una por sorgida dels abismes pregons i misteriosos del cervell, densa, irracional. Polifem era capaç de modelar aquesta por al seu servei, transmutant-la en diners. Estava satisfet perquè en aquells temps convulsos ho tenia tot de cara. La gent no mirava tant per les formes i exhibia aquell punt despreocupat que li donava a tot plegat un aire de joc. Per això, satisfet, passava els dies empassant-se les persones…
Ciclop
Jaume Folch
…Al taller de forja, les meves mans maldestres es van anar acostumant al tacte del metall. Ornaments, joies, ginys de totes les classes i objectes decoratius eren la meva especialitat. La jet de la ciutat venia a trobar-me, i em demanava objectes exclusius per lluir-los en les festes de luxe i droga d’última generació que tenien lloc a la part alta. A mi em feia molta gràcia pensar en el rebuig de la meva mare i veure que la gent del seu braç m’oferia fortunes per una joia original. M’anomenaven el déu ferrer. Crec que fins i tot m’haurien adorat si els ho hagués demanat. Sabia que algun dia la mare que primer em desitjava, però després no em va voler, també vindria a veure’m i em demanaria qui sap el què. Perquè vindria, n’estava convençut. Només pregava que no em reconegués.
Jo sí que la vaig reconèixer. Era única i inexplicable. Altiva i distant. Encara preciosa, però també monstruosa, gairebé tant com jo. Percebia la seva monstruositat tan sols mirant-la als ulls. S’ho mirava tot, com esperant que els objectes es vinclessin i la idolatressin. Després de molta estona de mirar i remirar em va dir:
– Vull una cadira…
Instints
Teresa Duch
“Senzillament el seu mecanisme intern era defectuós i van acabar desapareixent”.
Així és com la meva àvia Helena acabava el seu diari, l’any 2011. I així és com jo començo la meva crònica dels fets, gairebé cent anys després.
Fins fa uns dies creia que la nostra societat tenia ben assimilada la seva desaparició i que cap de nosaltres no tenia dubtes sobre el desenllaç.
Des que l’àvia finalitzà el diari han passat més de dues generacions. I cal tenir en compte que no fou un procés ràpid. Al contrari, la regressió d’aquesta espècie va durar dos mil anys o potser més. Però, pel que he llegit en les seves notes, ningú no ho va saber detectar a temps o qui sap si se’n van adonar i no van voler fer res per evitar-ho…
Les dones que no estimaven els homes
Mar Albújar
REQUIEM
…El metge diu a la infermera que deixi constància de la mort. El capità mira el cadàver amb respecte. No deixa de pensar que aquell home, també, havia estat capità. No un de qualsevol, sinó un dels més grans que la mar ha conegut. Reté una llàgrima i pensa que és injust que la fi n’hagi estat al seu vaixell…
Les sirenes
Maria J. Fernández
Quan les campanes van començar a dringar, jo maldava per aturar-les. En algun punt del meu desmesurat abast jo sabia que les campanades a mort sonaven per ell.
El vaig veure arribar quan buscava el camí de tornada cap a Ítaca. El primer que em cridà l’atenció va ser la seva pell colrada pel sol i per tots els vents que bufen de l’Egeu al Jònic i d’aquest al Tirrè. Confesso que em vaig sentir gelós de no haver estat jo qui embrunís la seva faç per primera vegada.
Caminava dret, malgrat el cansament de la darrera batalla i el seu moviment contrastava de ple amb la marxa dels seus homes, desmanegats, baldats i desmentint la victòria. Mai no m’hauria fixat en el seu escamot de no ser per ell. La meva illa feia dos anys que era testimoni d’un anar i venir incessant de soldats que em recordaven la torre de Babel; la por va moure el món durant aquell període i l’èxode va ser la batalla particular dels qui no eren al front. Els uns en una direcció, els altres en una altra i tots en l’equivocada.
Eol
Teresa Duch
…-Ulisses és mort- deixa anar la notícia nerviós, mentre es passa el dit pel pegat de cuiro que li tapa l’ull.
-Com ho has sabut això?
-He llegit l’esquela al panell de l’associació d’excombatents.
Circe no se’n sap avenir. No pot ser, no pot ser, repeteix com una lletania que li omple el cor de tristor. Les paraules li reboten per la gola. No pot ser, clama, però ho és, ell és mort ja no ha un cor que bategui ni per mi ni per cap altra dona…
Circe
Carme Carles
…la fulla del diari ho diu: Ulisses és mort. La notícia ve en lletres grans. El vent m’ha portat el paper rebregat fins els peus. Li escau de ser-hi en majúscula. S’ho mereix, l’enginyós i valent Ulisses. Ho estic llegint i no puc alegrar-me que el barquer Caront el porti de nou en aquesta vora i que ballem junts danses de morts per a la Reina Persèfone…
Tirésias
Maria J. Fernández
… Ulisses és mort. D’aquí a uns dies, al seu funeral hi haurà proclames solemnes, plors desconsolats que atiaran la seva glòria, i discursos de veus ferrenyes lloant al gran Ulisses. Tot el món conegut competirà en fer les millors ofrenes i els millors jocs d’homenatge. Fins i tot vosaltres, fills meus, coneixereu i recitareu les seves proeses. I s’abocaran altre cop falsedats i injúries sobre Eurímac, el meu pare. Ja fa molts anys que van esborrar la seva memòria presentant-lo com un usurpador i un aprofitat…
Els pretendents
Jordi Masalles
Aquesta nit he acabat un nou tapís. Aquest cop l’he fet amb la serenor de qui només se sent assetjada per sí mateixa, sense pressa. He teixit de dia i també de nit, sense desfer cap puntada, sentint el pas del temps en la seva justa mesura. L’única similitud amb l’anterior és que també està ple d’enyorança, de records de tots aquests moments que hem pogut passar junts com a regal inesperat. Representa el nostre rencontre més enllà del temps i l’espai. El nostre retrobament etern.
I, ara, que el sol del capvespre tenyeix el cel de sang, surto de casa. Noto cadascun dels meus lents moviments. Assaboreixo la brisa suau de la primavera a punt d’esclatar. Miro cadascun dels racons d’aquest món on tu i jo hem viscut intentant retenir-los per sempre més.
A la platja m’espera el meu petit bot. Fa dies que m’està esperant, mesos. Pujo: jo, embolcallada amb el tapís, i tots els meus records. Sé que tu ets amb mi i em guiaràs. La nit em conduirà a tu.
Penèlope
Mar Albújar
mots.en.cru 