Arxiu de la categoria: Uncategorized

Mites a l’aparador…Feu-ne un tast!

sísifdefblog

…Sergei arriba al filat esbufegant. no perd temps i amb la cullera que va poder amagar fa dies, comença a cavar la neu, una mica dura. Fa un forat no massa gran, només per encabir el llibre. La suor se li gela dintre el pit. Mentre cava, pensa en totes les coses que ha escrit, paraules congelades que despertaran al caliu dels ulls que les llegeixin i portaran la seva ànima lluny i lliure…

L’Uchitel’
Carme Carles

…Tots els meus esforços i les meves forces s’esmerçaven en la missió que se’m revelava inevitable. Em sentia encadenat a un destí del qual no pots fugir. La nau es va convertir en un desguàs. Cada dia carregava fragments del que havia estat un aparell tecnològic avançat, per una mena d’espantall amb components que es movien de forma idiota…

Planeta Sísif
Jordi Masalles

…Ella, més perspicaç, sí que s’ha adonat d’aquest admirador pintoresc que cada vespre s’entrena per fel el Tour de França. Fins i tot percep que sempre porta una samarreta esportiva-ciclista diferent. La bicicleta estàtica amb una resistència nul·la, és el pseudobutacó de cinema que s’ha enginyat per poder mirar-la…

Ulleres 3D
Maria J. Fernández

mites esbocats

…Una por sorgida dels abismes pregons i misteriosos del cervell, densa, irracional. Polifem era capaç de modelar aquesta por al seu servei, transmutant-la en diners. Estava satisfet perquè en aquells temps convulsos ho tenia tot de cara. La gent no mirava tant per les formes i exhibia aquell punt despreocupat que li donava a tot plegat un aire de joc. Per això, satisfet, passava els dies empassant-se les persones…

Ciclop
Jaume Folch

…Al taller de forja, les meves mans maldestres es van anar acostumant al tacte del metall. Ornaments, joies, ginys de totes les classes i objectes decoratius eren la meva especialitat. La jet de la ciutat venia a trobar-me, i em demanava objectes exclusius per lluir-los en les festes de luxe i droga d’última generació que tenien lloc a la part alta. A mi em feia molta gràcia pensar en el rebuig de la meva mare i veure que la gent del seu braç m’oferia fortunes per una joia original. M’anomenaven el déu ferrer. Crec que fins i tot m’haurien adorat si els ho hagués demanat. Sabia que algun dia la mare que primer em desitjava, però després no em va voler, també vindria a veure’m i em demanaria qui sap el què. Perquè vindria, n’estava convençut. Només pregava que no em reconegués.
Jo sí que la vaig reconèixer. Era única i inexplicable. Altiva i distant. Encara preciosa, però també monstruosa, gairebé tant com jo. Percebia la seva monstruositat tan sols mirant-la als ulls. S’ho mirava tot, com esperant que els objectes es vinclessin i la idolatressin. Després de molta estona de mirar i remirar em va dir:
– Vull una cadira…

Instints
Teresa Duch

“Senzillament el seu mecanisme intern era defectuós i van acabar desapareixent”.
Així és com la meva àvia Helena acabava el seu diari, l’any 2011. I així és com jo començo la meva crònica dels fets, gairebé cent anys després.
Fins fa uns dies creia que la nostra societat tenia ben assimilada la seva desaparició i que cap de nosaltres no tenia dubtes sobre el desenllaç.
Des que l’àvia finalitzà el diari han passat més de dues generacions. I cal tenir en compte que no fou un procés ràpid. Al contrari, la regressió d’aquesta espècie va durar dos mil anys o potser més. Però, pel que he llegit en les seves notes, ningú no ho va saber detectar a temps o qui sap si se’n van adonar i no van voler fer res per evitar-ho…

Les dones que no estimaven els homes

Mar Albújar

ulisses és mort1

REQUIEM

…El metge diu a la infermera que deixi constància de la mort. El capità mira el cadàver amb respecte. No deixa de pensar que aquell home, també, havia estat capità. No un de qualsevol, sinó un dels més grans que la mar ha conegut. Reté una llàgrima i pensa que és injust que la fi n’hagi estat al seu vaixell…

Les sirenes
Maria J. Fernández

Quan les campanes van començar a dringar, jo maldava per aturar-les. En algun punt del meu desmesurat abast jo sabia que les campanades a mort sonaven per ell.
El vaig veure arribar quan buscava el camí de tornada cap a Ítaca. El primer que em cridà l’atenció va ser la seva pell colrada pel sol i per tots els vents que bufen de l’Egeu al Jònic i d’aquest al Tirrè. Confesso que em vaig sentir gelós de no haver estat jo qui embrunís la seva faç per primera vegada.
Caminava dret, malgrat el cansament de la darrera batalla i el seu moviment contrastava de ple amb la marxa dels seus homes, desmanegats, baldats i desmentint la victòria. Mai no m’hauria fixat en el seu escamot de no ser per ell. La meva illa feia dos anys que era testimoni d’un anar i venir incessant de soldats que em recordaven la torre de Babel; la por va moure el món durant aquell període i l’èxode va ser la batalla particular dels qui no eren al front. Els uns en una direcció, els altres en una altra i tots en l’equivocada.

Eol
Teresa Duch

…-Ulisses és mort- deixa anar la notícia nerviós, mentre es passa el dit pel pegat de cuiro que li tapa l’ull.
-Com ho has sabut això?
-He llegit l’esquela al panell de l’associació d’excombatents.
Circe no se’n sap avenir. No pot ser, no pot ser, repeteix com una lletania que li omple el cor de tristor. Les paraules li reboten per la gola. No pot ser, clama, però ho és, ell és mort ja no ha un cor que bategui ni per mi ni per cap altra dona…

Circe
Carme Carles

…la fulla del diari ho diu: Ulisses és mort. La notícia ve en lletres grans. El vent m’ha portat el paper rebregat fins els peus. Li escau de ser-hi en majúscula. S’ho mereix, l’enginyós i valent Ulisses. Ho estic llegint i no puc alegrar-me que el barquer Caront el porti de nou en aquesta vora i que ballem junts danses de morts per a la Reina Persèfone…

Tirésias

Maria J. Fernández

… Ulisses és mort. D’aquí a uns dies, al seu funeral hi haurà proclames solemnes, plors desconsolats que atiaran la seva glòria, i discursos de veus ferrenyes lloant al gran Ulisses. Tot el món conegut competirà en fer les millors ofrenes i els millors jocs d’homenatge. Fins i tot vosaltres, fills meus, coneixereu i recitareu les seves proeses. I s’abocaran altre cop falsedats i injúries sobre Eurímac, el meu pare. Ja fa molts anys que van esborrar la seva memòria presentant-lo com un usurpador i un aprofitat…

Els pretendents
Jordi Masalles

Aquesta nit he acabat un nou tapís. Aquest cop l’he fet amb la serenor de qui només se sent assetjada per sí mateixa, sense pressa. He teixit de dia i també de nit, sense desfer cap puntada, sentint el pas del temps en la seva justa mesura. L’única similitud amb l’anterior és que també està ple d’enyorança, de records de tots aquests moments que hem pogut passar junts com a regal inesperat. Representa el nostre rencontre més enllà del temps i l’espai. El nostre retrobament etern.
I, ara, que el sol del capvespre tenyeix el cel de sang, surto de casa. Noto cadascun dels meus lents moviments. Assaboreixo la brisa suau de la primavera a punt d’esclatar. Miro cadascun dels racons d’aquest món on tu i jo hem viscut intentant retenir-los per sempre més.
A la platja m’espera el meu petit bot. Fa dies que m’està esperant, mesos. Pujo: jo, embolcallada amb el tapís, i tots els meus records. Sé que tu ets amb mi i em guiaràs. La nit em conduirà a tu.

Penèlope

Mar Albújar

IMG_2791

MITES A L’APARADOR

portada blogMites a l’aparador és un conjunt de relats basats en diferents mites clàssics de la tradició grega.

Des dels seus orígens, tots els mites han pretès donar un significat del món, explicant la seva formació i donant sentit a tot allò que succeïa, però sobretot han estat relats literaris. Es considera també que els mites clàssics contenen diferents arquetips humans, i que d’una manera o d’una altra la narrativa occidental neix a partir de la mitologia grega. Partint d’aquestes idees els/les autors/es d’aquests relats han intentat tractar els mites amb una visió pròpia.

El conjunt dels relats està estructurat en tres parts. En la primera, El Rei Sísif, s’elaboren relats on podem trobar diferents accepcions del mite de Sísif com la repetició, l’esforç, l’esperança o l’absurd.

En la segona part, Mites esbocats, es planteja una aproximació a diferents elements de la mitologia (déus, personatges, llegendes … ) buscant les seves similituds amb situacions actuals i quotidianes. S’adopten perspectives diferents que van des del mite com a pretext per a la creació d’un relat fins a la reinterpretació argumental del mite.

En la tercera part, Ulisses és mort, es dóna veu a personatges de l’Odissea perquè parlin de l’heroi en el moment en què coneixen la seva mort. En aquesta part els relats estan contextualitzats en un espai/temps després de la primera gran guerra del segle XX.
Amb la presentació d’aquest recull de 19 relats de sis autors/es, es mostra l’obra més ambiciosa fins el moment, del Col·lectiu Literari mots.en.cru.

Els mites es posicionen a l’aparador

portada difusió xarxes

Després d’un temps de silenci, el col·lectiu torna amb aquest llibre.
Mites a l’aparador que és un conjunt de relats basats en diferents mites clàssics de la tradició grega.
Mots.en.cru en parla des d’un punt de vista actual, i també s’atreveix a parlar-ne des de l’escenari després de la primera gran guerra del XX.
Aquí us deixem un primer tast amb la portada que també en fa esment a un d’ells.
Qui s’atreveix a dir de quin mite es tracta?
Feu apostes!!!

INTRANCENDE

en declaracions a Europa Press, Yahya ha senyalat que els activistes han assolit l’illot deshabitat “nedant, proveïts d’aletes i amb aliments suficients per aguantar 15 dies” Cinc membres del Comitè de Coordinació per a l’alliberació de Ceuta i Melilla, han arribat, passades les 16.45 hores a la illa Perejil, nedant i amb una bandera marroquina, per denunciar el que consideren “territoris ocupats”

Això és la descripció de l’aventura  de conquesta a la notícia redactada pel diari: fets, paraules buides. És ara que encara em pregunto el perquè de tot plegat. Què és una bandera? millor dit, què és una bandera en un illot deshabitat?   Em dic Enric, però tothom m’anomena Intrancendence, són bromes o realitats que ens acompanyen a la vida. En veure aquesta notícia vaig intentar entendre el perquè i sense que ningú sabés de la meva empresa, vaig embarcar-me rumb cap a Ceuta en un vol d’aquells que a veu poppoli anomenen borreguers. Com que no tinc necessitat de passar per un indigent, vaig allotjar-me en un hotelet a prop del port. Tot i que no era de luxe, no van mancar-me les explicacions per part de la recepcionista. Tot un seguit d’instruccions, de suggeriments si es vol, d’allò que no t’has de perdre en l’estància a la ciutat. Per tal de passar desapercebut, els su-gge-ri-ments, els vaig rebre en la mateixa qualitat que el vol, com un borrec. En arribar les 21.00 hores, al febrer, ja és negra nit.  I vaig sortir amb la motxilla mentre li dedicava un somriure lleu a la recepcionista, per allò que diuen al castellà que lo cortés no quita lo valiente, i vaig encaminar-me a la parada del taxi. El cotxe va aturar-se en un tram de carretera. Vaig pagar el taxista que no dissimulà la desconfiança en baixar-me en un lloc tan poc corrent. Li vaig deixar propina  i sense diu ni ase ni bèstia l’agafà i marxà. Un cop a fora el vent de mar em donà la benvinguda amb una bona clatellada. Pecatta minuta vaig pensar, preus petits per a empreses grans. un cop a la platja vaig ficar la roba a la motxilla hermètica i vaig quedar-me amb l’equip de neopré. Gairebé eren 10 kms. i sabia que el mar jugaria en contra meva. No importava, vaig posar els peus a la vora i l’aigua també em colpejà amb la temperatura. Endavant, vaig dir-me, això és una altra petitesa. Vaig endinsar-me i vaig començar a nedar destí a Perejil. El regust salat i una ombra és tot el que el meu cervell registrava en aquell camí aquàtic que em duria a contestar les preguntes. Nedava, i el mar es reia de mi. Jugava a posar-m’ho difícil, a desfer en sentit contrari l’avançada a través de l’onada fosca. És més forta la ment, em repetia, és mes forta la ment. I així en aquell daltabaix que era travessar deu km. vaig arribar a terra, a les fosques, xop, esgotat, però content d’haver-ho aconseguit.  primer vaig seure a una roca, volia que s’eixugués l’aigua que quedava per sobre la motxilla hermètica. Jo no m’hi havia posat menjar per a quinze dies, com aquells marroquins de la notícia, només portava per aguantar unes quantes hores. I després de l’esforç vaig sentir-me, sobretot, animal. Un animal a un illot voltat de mar. La motxilla continuava mullada, però tot el que duia a dins restava intacte. Una carmanyola amb productes variats, tots ben frescos. I mentre m’anava empassant, mossegada a mossegada tot el menjar, vaig mirar la ciutat en la llunyania.  La nit  era silent. Xiuxiuejava el mar i l’oreig, i jo, només era animal.  Mirava com miren els ocells nocturns, amb ulls de vidre que observen, que veuen més enllà. Vaig pensar que la humanitat crea bellesa, en aquella ciutat il·luminada pel llum artificial. Un cop apaivagada la fam sobrevinguda per l’esforç, vaig treure una llanterna, ja n’havia tingut prou de foscor. I aleshores, vaig iniciar-me. M’havia de convertir en conqueridor de la meva illa, en un furtiu assedegat de control. I així, posat en el paper, vaig treure la meva insígnia, dues tíbies i una calavera.

En una clariana vaig clavar-la i després vaig seure i esperar. Ja m’havia estrenat en aquell fet que és conquerir. Ja havia clavat la bandera a Perejil, però no sentia gairebé res de nou al meu aforament intern. Tot i la llum tèbia vaig divisar aquell animaló fosc que anava dret cap a la senyal de possessió, la bandera pirata. Era, o m’ho va semblar un cranc. I allà, sense cap més sensació que la curiositat, vaig esperar a veure què feia. Amb les seves pinces anava colpejant el pal, i allò em semblà irònic i d’alguna manera una revelació. Després va voltar-lo i va continuar el seu camí. Que en hem cregut? No som ni amos de nosaltres mateixos i volem dominar tot l’entorn, volem subjugar-lo amb banderes amb insignes que ens fam sentir que pertanyem a un conjunt, però moltes vegades no es mesura el preu de la devastació que això suposa. Quan vaig triar la meva ja tenia clar que, només, era un exercici de comprensió. I aleshores vaig veure, encara més clar, que el temps del cranc era fugisser i que el nostre també ho és. I que quan haguem mort, l’illot restarà, el mar restarà, el món restarà. Que nosaltres a la Terra som com el cranc, minúsculs. Què en som de prepotents, d’arrogants! Perejil l’illot conquerit: encara les pedres deuen riure, mentre el temps dura més per a elles, que no pas per a nosaltres. I que gran que ens semblen les fites que assolim. Vaig deixar la bandera amb un somriure, i vaig imaginar-me quina seria la notícia al dia següent, si en comptes de ser una bandera pirata, hagués estat una marroquina…

Tanco la motxilla hermètica, trepitjo l’aigua i penso que està molt freda. Però ja havia decidit, que aquell era un mal menor, com ho sóc jo, com ho era la bandera ahir, igual que ho és avui,  que serà demà. M’endinso a l’aigua amb el somriure de la recepcionista de l’hotel al cap, qui sap si es donarà un altre tipus de conquesta…Em dic Enric, però tothom m’anomena Intrancedence, i és ara que el perquè de tot plegat  encara no l’he assolit.

Maria J. Fernández

IMG_2676

DIA NEGRE (2a. part)

Ja han passat deu minuts, hi ha via lliure. Entro a la botiga. El negre d’ulls felins i de veu apelfada està assegut en un tamboret al costat d’un taulell. Aixeca el cap i li ensenyo l’Smith&Wesson al mateix temps que faig el gest de silenci. Passem ambdós a la rebotiga, emmordasso ben emmordassat al veu de Barry White i el lligo ben lligat de mans i peus. Agafo les claus i tanco la botiga, fora sorpreses.

Ara ve la part fotuda, per més vegades que ho hagi fet abans, no és pas tan fàcil. Prenc una alenada, continc la respiració i premo el gallet de la pistola. Només se sent un clic, cagundéu! Segon intent: clic. Miro el carregador. Com vols que dispari si és buit!. Recordo haver deixat el carregador al costat de la pistola abans d’anar a dormir però no sé si vaig posar-hi bales … i és clar que no, imbècil! Aquest matí ho he fet tan automàticament que no m’he fixat en res.

I ara què? necessito pensar. El negre amb mira amb ulls sortits sense parar de gemegar contra el tros de llençol que li tapa la boca. Suposo que implora pietat o maleeix la meva nissaga passada i futura. De moment el faig callar amb un cop de pistola a la temple esquerra. He d’acabar la feina com sigui, ara no puc deixar-ho a mitges. Damunt la taula d’un escriptori trobo una estatueta d’un pam i mig en forma de punxa amb una etiqueta que diu: “escultura de marfil, colmillo de la suerte” Anirà bé. L’agafo per la base i començo a punxar al negre. Primer a la panxa, es clava bé, després al pit, però en aquest territori la cosa ja canvia. Després de sis o set perforacions el braç em fa un mal terrible. Mai no hauria dit que costés tant matar a un negre. No paro de bufar, el tinc el cor accelerat, em costa respirar. He de deixar el tabac d’una puta vegada. La Marga ja m’ho deia, si no haguéssim trencat, ja hauria deixat de fumar. El negre porta estona fora de combat però encara no està mort. Com arma de combat, l’artesania africana no és tan eficient com sembla. Descanso i encenc un cigarro, ho necessito que cony! Apagada la burilla, col•loco el “colmillo de la suerte” a l’alçada del cor i empenyo cap dins amb les dos mans i el pit. L’esforç continuat obté el seu resultat i el negre posa els ulls quiets i deix de treure glopades de sang . Em canvio, embolico la banya d’ivori amb la roba bruta i ho fico tot a la motxilla. Quan em disposo a sortir i a fora veig a la vella del merda gos amb un guàrdia urbano senyalant l’interior de la botiga. Maleïda bruixa racista!. Sento com piquen a la porta vàries vegades. M’amago dins un armari empotrat entre capses d’elefants i màscares de paret. Aviat se’n cansen i deixen de trucar. Que idiota sóc! Mira que no posar bales ! si em presentés a un concurs d’enzes el guanyaria, o no, perquè si la imbecil•litat fos genètica, el paio que va ara amb la Marga, el triarien de semental per a degenerar l’espècie humana. Potser serà que tots els que ens enamorem de la Marga acabem embolcallats per un sudari d’estupidesa.

Finalment surto i me’n vaig directe a casa. Enfilo el carrer major i una excursió turística està disposada en rotllana al voltant d’una dona en llitera. Travesso la gentada amb la meva simpatia habitual, fins que sento cridar …. policia, aquest és l’home que m’ha llençat a terra! Durant mig segon he cregut que no es referia a mi. Arrenco a córrer tombant a dos octogenaris amb vocació tardana d’herois ciutadans. Al girar a la cantonada, un gat negre s’estarrufa i una cós m’aixeca les cames fent-me saltar enlaire. Durant el meu descens identifico a l’autor de la traveta; és el cap de meló de la gorra amb visera girada que amb la mà dreta aixeca el dit del mig . El meu retorn a l’asfalt és via galta esquerra sobre una protuberància de consistència lliscosa que se’m queda aferrada. La pudor em va venir basca i em costa aixecar-me. Amb tot el sotrac, la motxilla s’ha obert i el “colmillo de la suerte” tot ensangonat, rellisca fins als peus d’un urbano que ja és a un metre de mi.
Tanco els ulls, i amb aquella flaire penetrant de merda, s’instal•la un pensament dins el meu cap: Ara sí que l’he cagat!
M’emmanillen. Calien canvis a la meva vida? doncs ja els tinc. Potser aviat podré escriuré a la Marga per dir-li que sóc a la presó. Potser aquest fet la motivi i vingui a veure’m, tan de bo.

Jordi Masalles

IMG_0807

DIA NEGRE (1a. part)

Només sortir de casa m’he adonat que fa un dia molt maco. És un d’aquells dies de juny en què trucaria a la Marga, aniríem a la platja, ens estiraríem a la sorra, ens faríem petons i acabaríem fotent-nos un vermut amb escopinyes. Però no serà així, he de treballar. Avui he de fer l’encàrrec, no puc demorar-ho més. Suposo que en menys d’una hora ho hauré enllestit. Després passaré pel banc i abans de les dues torno a casa per dinar.

Camino i tanco els ulls per assaborir la llum amb tota la seva intensitat. Noto que la consistència de l’asfalt s’ha tornat llefiscosa. Acabo de trepitjar merda. Bona manera de començar el dia. Com que no vull deixar rastre per allà on vagi, torno a casa per lliurar-me dels detritus canins. En un tres i no res sóc al carrer un altre cop, tornem a començar.

No és cap de setmana, i se suposa que la Part Alta en un dia de cada dia és territori lliure d’hordes de vianants. Pel que sembla avui no és així, i no tinc més remei que travessar una rierada de gent delerosa de trobar-se en plena pol•linització del patrimoni de la humanitat. Per sort, les ulleres fosques, em donen impunitat per mirar als ulls de la gent sense ser vist . M’obro pas entre la massa amb algun que altre cop de colze i bandejant la motxilla d’un costat a l’altre. I a més duc auriculars escoltant música, així m’estalvio haver de contestar els insults cap a la meva persona, o cap a la meva mare.

Ara que hi penso; he tancat la porta de casa amb clau? Bon moment per recordar-se’n. Estic fatal! Fins i tot la memòria, una de les meves qualitats reconegudes comença a jugar-me males passades. Això no pot ser, he de centrar-me. S’ha d’acabar el dormir malament i menjar pitjor. La meva vida necessita canvis, així serà l’única manera de fer fora el fantasma de la Marga. No pot ser que cada nit em passi el mateix; que em giti al llit i comenci a pensar en ella per acabar capbussat en una ploranera d’autocompasió patètica. Ja fa mig any que hem tallat, i encara no me la trec del cap. A part de fer-me sentir un imbècil de primera categoria, m’està gangrenant les meves millors facultats.

Accelero el pas, ja he deixat enrere els eixams de turistes. Un adolescent amb gorra de visera girada em mira mentre fa el signe de la ve baixa a l’alçada dels llavis –No fumo, li responc amb cara de ves a cagar! M’agafen ganes d’encendre un cigarro i poso la mà a la butxaca, millor quan hagi enllestit la feina. Em complau el gest d’autocontrol. A pocs metres del meu destí, una vella amb el pèl de ràfia i nas de fetillera, passeja un merda gos que alça la poteta just al costat de la botiga d’artesania africana…. ves per on!

De dins la botiga surt un africà d’ulls felins que amb to greu li recrimina –Si us plau senyora faci pixar el gos a l’arbre, cada dia embruta l’entrada, ja està bé no?….. La vella se’n fa creus, que tal individu gosi dirigir-li la paraula. Amb una barreja a parts iguals de convenciment i d’indignació, la vella alça la veu per contestar –Però on s’és vist això …… quina barra que té…… vagi-se’n al seu país! La veu de mascle que podria arribar a baríton s’hi torna –La propera vegada li posaré una denúncia, està avisada!. La senyora se’n va tan esparverada que gairebé ensopega amb mi. Al veure’m, se sent protegida de la bèstia obscura i felina que és el botiguer. Emparada per la meva presència, la dona aprofita per cridar ben fort –Que s’han cregut, aquests immigrants, aviat ens faran fora de casa nostra!. Resto callat, ja s’ho farà la vella, i a més, el negre té raó. Maleïda vella cara de bruixa, ara no puc entrar, hauré de seguir endavant i esperar. Un gat negre miola, li miro als ulls i amb el peu dret faig el gest de fer-lo fora del meu pas. El gat surt esparverat contra direcció.

Jordi Masalles

IMG_0643

CAFÈ BOMBÓ

S’ha assegut a la barra i ha esperat pacientment que la cambrera li preguntés. Sense dubtar, ha demanat el que feia temps que desitjava i mai no gosava. Avui sí. La cambrera se l’ha mirat de fit a fit i ha començat a omplir el cul del got llarg i estret, de llet condensada.

Feia temps que el malson s’havia acabat, però mai no se’n podia desfer del tot. Els primers anys de la seva vida els havia passat empantanada en arenes movedisses, dolces però enganxoses. Sense llibertat.

La cambrera l’esguarda sense amagar-se’n, i afegeix un dit més de llet al got.

Després havia arribat ell i l’havia acabat de colgar. La sorra s’havia convertit en argamassa buida de porus. No només no es podia moure, ja no podia respirar.

Mentre controla la clientela, agafa una cullereta i i va  abocant el cafè al damunt, amb precaució de no barrejar-ho. Amb posat seriós i concentrat va elaborant  una combinació independent i perfecta.

Ell havia començat a modelar-la amb cura, subtilment, sense barrejar la dolcesa amb què la forjava per fora i l’amargor amb què l’erosionava per dins. Seguia de prop a Pigmalió: en faria una dona al seu gust i només per a ell, sense que la duresa en el camí fos obstacle per aconseguir-ho. Ella lluitava per sortir a flor d’aigua. Amb por. La por dels que sospiten que desertant del  mal, només es poden lliurar al pitjor. Si renunciava a la dolçor, només li quedava l’amarguesa i més enllà de l’amarguesa no hi havia res. El món s’acabava darrere d’ell.

A l’altra banda de la barra, l’experta  agafa un ingredient nou. Blanc, dolç, no s’enganxa. Ajudant-se amb una cullera més gran, el va dipositant damunt del cafè.

Lentament, perquè s’ofegava, havia esguardat el món des de la seva presó i havia albirat alguna porta llunyana. Tal vegada hi havia vida darrere d’ell?  Alguna mena de vida dolça, però sense paranys, per la qual ella  podria alenar lliurement l’aire que necessitava.

La cambrera acaba la seva obra coronant-la amb minúsculs encenalls de xocolata negra. Se la mira i es pregunta si ha aconseguit la síntesi adient per a la clienta que espera.. S’imagina la seva cara en veure-s’ho davant i el plaer que sentirà en paladejar-ho. Gairebé pot sentir la mateixa delectança. Li passa sempre que algú li demana aquesta especialitat.

– Tingui, senyora. El seu cafè-bombó, per  començar bé el dia!

Agafa la cullereta llarga que la cambrera li ha deixat damunt del plat, i comença a remenar lentament, de baix cap dalt i de dalt cap baix, fins que tots els components es barregen formant un tot homogeni, impossible de destriar.

I mentre assaboreix el deliciós cafè-bombó, pensa que de tot allò ja en feia trenta anys, que res no ha resultat fàcil per a ella, però que aquella barreja de dolçor enganxosa i amargant, amorosida amb nata i encoratjada amb xocolata negra, té el mateix gust que la seva vida, de la qual després de tot, i per fi, se sent prou satisfeta.

Teresa Duch

u00EDndice