Cinc hores

Són les onze, tota la nit pel davant, em disposo a escriure. Seguiré el consell del Bernardo Atxaga quan diu que cal cuidar els detalls. Agafo un llapis, un full blanc i faig una ullada a la paret blanca. Poso música; Lifes Rich Pageant dels REM. Encenc una cigarreta i escampo el fum sense obrir la finestra. No n’hi prou per relaxar-me; si tinc tota la nit pel davant és perquè m’he quedat penjat sense res millor a fotre. La Lucia Etxebarria quan va dir allò de; “Si follés més, no escriuria tant.” L’ha encertat de ple. La paraula “venjança” agafa prou força per quedar escrita. La meva ment s’entreté repetint la paraula, i l’única ocurrència que en surt és el tòpic tan suat de “la venjança és un plat que s’ha de servir fred”, la frase em connecta amb el tinent Worf, l’oficial klingon de la sèrie Star-Trek. La cosa no va bé, és evident que les musses són de vacances, o s’han agafat una excedència. Miro el rellotge, ha passat una hora i la minutera avança indiferent a la meva sequera creativa. M’aixeco, destinació al sofà. El paper i el llapis no m’acompanyen, ells s’han quedat a la tauleta. Intento relaxar-me, submergir-me en altres pensaments. Intent inútil, només dono voltes al mateix, a com s’ha acabat la nostra relació, en com m’ha deixat, amb un puto whatsapp!, Què hauria d’haver fet i no he fet?, què hauria d’haver dit i he callat. La meva recança creix, la meva ràbia s’amuntega als llavis, Me’n vaig al lavabo i li dic a la imatge que hi ha a l’altre costat del mirall:
—No saps enfrontar-te a la vida… l’únic que saps fer és destrossar-ho tot a la primera dificultat… el que fas és pura covardia….
Les paraules reverberen dins el meu cap. Miro el rellotge i són les dotze, l’hora de la ventafocs, necessito distreure’m i allunyar-me dels paranys de l’autocompassió .

Surto de casa. Els carrers no tenen nom i les meves passes no fan camí. Entro en un pub qualsevol i remullo la meva gola amb una cervesa, i després una altra. Miro les noies i totes tenen la seva cara. … el que fas és pura covardia… la meva ment ho proclama a crits i la meva veu ho diu fluixet. Ningú em sent, Single Lady de Beyoncé s’encarrega d’ofegar qualsevol paraula. Torno a sortir fora, el rellotge del campanar fa dos cops. Grups de gent passen, alguns riuen, altres parlen. M’assec a un banc i començo a plorar. Vull fer-me pena i sentir-me desgraciat, però aquesta vegada no me’n surto. Les meves raons em carreguen de ràbia i aquesta vegada no vull cedir. Moments que no són cap hora, em capbusso en els meus pensaments. Un grup de nois s’atura davant meu.

—Eh…. tens un cigarro?
Poso la mà a la butxaca de la jaqueta i entre dos m’han immobilitzat els braços. Aixeco les cames i engego dos patades a l’aire.
—Per què no m’has donat un cigarro?
Me’l miro directe als ulls i sense cap mena de preàmbul li solto:
—No saps enfrontar-te a la vida…L’únic que saps fer és destrossar-ho tot a la primera dificultat… sàpigues que el que fas és pura covardia…
Durant uns segons va estar callat i va mirar de cua d’ull a la resta del grup. Vull creure el vaig sorprendre, i que no sabia com reaccionar. Satisfet per la proesa d’haver creat un dubte a un xulo busca bregues, em sentia fort i capaç. No va haver-ne prou a amb la meva reforçada autoestima, igualment vaig rebre la pallissa de la meva vida. I en la intensitat dels cops em vaig despertar al sofà. Són les quatre de la matinada. M’aixeco. Rebrego el paper de damunt de la tauleta i llenço la venjança a la paperera.

JORDI MASALLES

Balles?

—Hola, com estàs?—Diu el Martí amb seguretat
—Jo bé, i tu?—Contesta ella, burleta.
—Bueno, el whisky és de barril i la música massa forta, però t’he vist i he pensat…
—Ja, i has pensat, aquesta caurà—diu mentre s’emporta el got als llavis
—Qué va, qué va! Jo no sóc així. Saps que he pensat?
—Què?
—Que tu i jo podríem ballar.
—Ballar? Jo no he ballat mai.
—Ara podria ser la primera vegada.
—Però no en sé jo—es mira de reüll la seva amiga—La Cristina sí que en sap.
—Però… jo vull ballar amb tu. Tens aquest somriure tan bonic…Com et dius?
—Em dic Maria.
—Què doncs? T’animes, Maria?
—Bueno va, espera’t, espera’t que aquesta no la conec.
—Ah, és igual. No dius que no saps ballar?
—No, no en sé, però m’agradaria més ballar amb una cançó coneguda.
—Ens esperem, ens esperem—diu ell atansant-se-li una mica més—Tenim tot el temps del món—i li fa una mirada de complicitat.
—Mira, aquesta sí que la sé—diu la Maria, que s’afanya a aixecar-se.
—Aquesta, segur?—contesta ell, mirant-se-la amb desconfiança.
—Sí, aquesta, aquesta—diu ella, estirant-lo cap a la pista.
Sona Gangnam Style. Tothom es posa a ballar com empès per una força infernal. Els focus es belluguen i il•luminen la massa de gent, fent tots els mateixos gestos. Se’n destaquen a la part superior les calbes lluentes i els cabells blancs. Al voltant dels balladors s’hi va fent una rotllana de públic amb crosses, alguns una, d’altres dues, no ballen com els altres, però van marcant el moviment amb el cap i amb una cama o amb la crossa. Tots porten ulleres. L’efecte és espectacular quan els focus van girant i il•luminen els vidres de les ulleres.
—Ai, ai, ai— diu el Martí que veu que perd l’equilibri.
—Què fas?—la Maria segueix ballant.
—M’has dit que no sabies ballar!—diu ell dolgut, mentre cau damunt d’uns quants que tampoc no poden mantenir l’equilibri.
—Amigues i amics—se sent la veu del dijei—aneu abandonant la pista. Ara els toca als de setanta anys. De seguida torneu els de vuitanta. Uuun, doos, treees, quatree, cinc! Maaaambo!

Teresa Duch

Lilith

Acabava de trepitjar la coberta quan vaig veure una dona fent de funàmbula a la barana de popa. L’oreig li movia els cabells rogencs. Des d’on la fitava, raigs i figura adoptaven un únic to, com si totes dues, posta de sol i dona, fossin el mateix llenç. Al costat, l’artista borratxo, pintava aquella musa espontània amb la incertesa de no saber si era ficció o realitat. Un cant de sirena metàl•lic la desconcertà. I vaig escoltar el so ofegat del cos lleu submergint-se en la mar. L’artista no s’adonà que la dona ja no hi era.
I jo vaig restar pendent d’aquell home que li feia el boca a boca en aquell cos xop d’aigua salada rescatat. Li feia amb l’esma propi d’aquell qui pensa que pot salvar tothom. L’altaveu emetia òpera i la soprano, llunyana, plorava l’amant absent. Al llenç, l’artista ebri, feia volar la funàmbula amb cabells vermells voltada de papallones de colors. A l’obra, l’anomenà Lilith. I no sé com i sense adonar-me’n, el sol ja havia fugit…

Maria J. Fernández

Calma

L’amenaça de pluja

omple de quietud la tarda.

Cap fulla es mou, temorosa

que una gota l’oblidi;

ocells amb les ales plegades

caminen saltant pel terra.

Tot roman com adormit.

I al vidre d’una finestra,

el món s’ha tornat de plom.

Carme Carles