Quan el vaig veure per primera vegada jo encara era una nena. Els reis venien de l’Orient i el tió convertia peles de mandarina i avellanes en duros de xocolata i paraigües que es menjaven abans de poder-los obrir.
Era ros, pentinat com un Beatle, amb una túnica rosa i unes ales que li pujaven per darrere el coll. A mi em va semblar la cosa més bonica del món. A ell, com als seus companys, els hi deia els capgrossos i no ho eren, de capgrossos, tot i que contraposats a les figures de fang que havia vist sempre a casa, que ostentaven un gran cos coronat per un cap petitó, no hi havia discussió possible. Aquests tenien el cap més gran.
De mica en mica i Nadal rere Nadal, vam anar fent la col•lecció sencera: el naixement, els tres reis, els pastors de l’all-i-oli amb l’àngel que feia parella amb aquest, els pastors que pasturaven les seves ovelles, també capgrosses, els que sortien de casa amb el pa, la mel o el feix de llenya, el pescador, la filadora i el caganer. I d’altres que segurament em deixo, no per això menys importants. Va ser la joguina amb més peces de què vaig disposar en tota la infantesa. I això que només en gaudia un cop l’any.
Muntàvem el pessebre amb la mare i durant les festes de Nadal l’únic moviment de les figures era sempre en direcció al portal, pastors cap al portal, reis cap al portal, sagrada família quieta i expectant a veure qui arribava. Parlo del moviment real de les figures perquè jo, en la meva imaginació n’hi conferia d’altres, de moviments que potser en aquell moment, s’haurien considerat un sacrilegi. El meu àngel de l’establia tenia les seves converses amb l’àngel dels pastors i si alguna vegada queien del seu pedestal, feien mans i mànigues per tornar-hi a pujar, i era sobretot, perquè necessitaven d’aquelles converses ja que cada un des del seu lloc era amo i senyor d’una vista i d’uns coneixements molt diferents als de l’altre, coneixements que nodrien la seva tafaneria mútua. Els tres Reis es barallaven per qui havia d’entrar primer a l’establia, no acabaven d’acceptar que fos el blanc, per conveni, el que havia d’encapçalar sempre la comitiva. Els camells bramaven a cor què vols, aprofitant la baralla dels seus amos. El riu on pescava el pastor que volia dur un peix al Nen Jesús s’havia eixugat i el pastor s’enfadava i rebatia la canya de pescar contra el riu sec. Els pastors de l’all-i-oli sempre discutien i el morter acabava per terra amb l’all-i-oli negat. Uns pastors camí de l’establia s’esgarronaven els talons per arribar primer, i a algun fins i tot el feien caure a terra d’una empenta. La filadora s’avorria com una ostra, cada any al mateix lloc, tots els dies sense moure’s, i ja no volia deixar passar a ningú. El caganer es rebel•lava amb el cul glaçat i se n’anava cap a casa renegant. A l’estrella de Betlem, ben apurpurinada, que no sé què hi feia tan brillant enmig dels pastors, també li tocava el rebre i queia per terra, no sense abans haver donat uns quants tombs de campana. Jo ja sabia que no era aquest l’esperit del Nadal, però la meva ànima juganera i rebel, que intuïa potser maligna, em feia trastocar l’ordre de les coses, només dins del meu cap.
Van passar els hiverns i els Nadals, i el pessebre cada any hi era present. A vegades complet, d’altres només el naixement, uns cops el de fang, d’altres el dels capgrossos. Malgrat les meves males intencions de nena, m’era inconcebible un Nadal sense pessebre.
Uns anys més i la meva infantesa en va deixar pas a una altra, la dels meus fills. Els capgrossos van passar a animar el seu Nadal i també el meu, competint amb legos, nenucos, barbis, cuinetes, varetes màgiques, bateries musicals i bancs de fuster. No per la competència, els meus fills deixaven d’interessar-se per les figures del pessebre. La nena, que aleshores era una santa, movia les figures d’ací d’allà, però sempre en la direcció correcta i sempre tornant-les al seu lloc. Era un hàbit que ja ha oblidat, i això fa que ara les figures que li son properes estiguin sempre descol•locades al seu voltant i amb la sensació de no anar mai en la direcció adequada. El nen era una altra cosa. Mai no va acabar d’entendre el misteri de Nadal. Els àngels eren un altre model d’avions que feien cabrioles encreuant-se en l’aire i estavellant-se a terra, com de més alçada millor. Els camells trotaven descontrolats sense respectar ni pastors ni marges, ni turonets ni oasis, mai no van veure ni l’estel errant ni la Via Làctia. No obstant això, l’evolució de les persones ningú no la pot predir. El meu fill ara és missioner a Ruanda i, tot i no haver entès el Nadal, ha entès altres misteris.
La meva evolució ha estat una altra. Sempre, des d’aquells agosarats mals pensaments de la infantesa, havia anat cap al pessebre encara que de tant en tant m’aturava sobtadament i em preguntava si aquell era el meu camí o si n’hi havia un altre. Sempre fins que, fa uns dies, l’àngel de l’establia va esgarrapar sobre els meus fonaments i gairebé em va fer perdre l’equilibri
Aquest any vaig fer el pessebre de mala gana perquè, el feia per a mi? el feia per als meus fills que potser ni el veurien? el feia per a la família i els amics que poguessin venir a casa? Alguna ombra del que m’estava envaint s’havia col•locat davant de la il•lusió que cada any m’empenyia a guarnir la casa sense ni qüestionar-m’ho. Però el vaig fer. Un poc de molsa i unes pedres, l’escorça i les pinyes, i com no? els capgrossos altra vegada de camí cap al portal. Sense llums. No vaig tenir esma de buscar-los perquè allò que em sotjava m’anava aclaparant. Va passar el Nadal i vaig caure malalta. En picat. Cruiximents, molta tos, la febre, les nàusees, el vertigen… Colgada dins del llit em sentia que davallava als inferns per moments i que el mateix diable m’havia envaït, perquè ni el meu cos ni el meu cap no aconseguien trobar el descans i la pau que necessitaven. Hores i dies esperant la, per a tothom, no per a mi, lògica millora, i la millora no arribava. Ja encomanava la meva ànima a l’àngel, m’era igual el de Nadal que el del capvespre, què més podia fer si havia arribat la meva hora? Però el meu àngel capgròs que, com tots els ésser celestials coneix el pensament de les persones, es veu que me’n tenia una de guardada, des de feia molts anys.
Una de les vegades que m’obligava a llevar-me diàriament per a evitar que el llit se m’engolís, vaig asseure’m amb els cabells desorientats i la bata fins als peus, davant del pessebre. El que vaig veure em va deixar desconcertada. És que hi havia hagut un terratrèmol a Betlem? El pessebre estava tot desmuntat, molts pastors havien caigut de cara a terra, els camells també restaven ajaguts i els reis no es veien enlloc. Déu meu! És el meu desvari el que em provoca aquesta visió o aquí hi ha passat alguna cosa molt greu! Vaig mirar cap a l’establia. La sagrada família es mantenia ferma al seu lloc, però havia desaparegut l’estrella i l’àngel, el meu àngel, romania bocaterrosa al mig del pas. Vaig agafar-lo amb cura i amb estranyesa, ni sabia perquè l’agafava a ell i no a les altres figures. Vaig intentar de posar-lo damunt del cep que feia de coberta a la cova. No s’aguantava. Una altra vegada i res. Semblava que només volia estar en una posició i era mirant-me a mi, a l’alçada dels ulls. Bé, cap problema, aquí també estaràs bé. Acabava de tenir aquest pensament quan em vaig haver de fregar els ulls perquè no donava crèdit al què veia. L’àngel havia estirat el seu braç esquerre amunt i em feia l’ullet. Estic més malament del què em pensava, si me’n surto d’aquesta ja veig que serà tocada del bolet. Això haurà estat la febre, segur, i els seus efectes seran irreversibles. Me’l vaig tornar a mirar, esperant veure’l en la seva posició original, però no! Ell seguia amb el braç aixecat i un ull tancat. I si sempre hagués estat així i jo estic confosa? M’acabava d’autoconvèncer quan vaig veure que estirava el braç endavant, assenyalant els pastors per terra. Jo m’ho mirava incrèdula i ell brandava el braç a dalt i a baix i no semblava voler-se aturar. Vaig acostar la meva mà a un pastor sense perdre de vista l’àngel i el vaig aixecar i netejar. La mà de l’àngel va aixecar el dit polze enlaire i després va començar a assenyalar cap als camells. Vaig fer el mateix. Cada vegada que arreglava alguna cosa, em feia un somriure angelical mentre aixecava el polze. Així vaig anar endreçant tot el pessebre i posant cada figura al seu lloc. Vaig desenterrar els reis de sota la molsa, vaig treure el pastor del riu i només em quedava una cosa. L’estel de l’establia no es veia enlloc. L’àngel s’agafà amb una mà a la vora del pessebre i es penjà fora. Quan s’incorporà m’assenyalà sota la taula i efectivament! allí hi havia l’estel. Vaig cuitar a col•locar-lo sota la mirada informal i el gest autoritari de l’àngel i en acabar, aixecà primer una mà amb el polze enlaire i després l’altra igual, i em feu l’ullet, primer amb un ull després amb l’altre. A poc a poc m’hi vaig atansar i vaig provar de posar-lo en el seu lloc original. S’hi aguantava perfectament. Ho acabava d’entendre tot.
Vaig tornar-me’n al llit i em vaig adormir pensant que a vegades sense voler, infringim greuges que no se’ns arriben a perdonar mai, tal vegada nosaltres no ens els perdonem mai, i ens burxen durant tota l’existència impedint-nos de viure en pau. L’endemà, quan em vaig despertar, ja em trobava molt millor.
Teresa Duch
mots.en.cru 