Arxius mensuals: Desembre de 2014

Petjades silents

Les petjades silents no es fixen al terra d’asfalt. No parlen, no diuen què arrosseguen, no pronuncien que ell ha passat, que ha esdevingut, que ha estat…

 La sorpresa dels nens dibuixa el somriure dels adults, dóna al·licient a la vida monòtona del poble. L’home de vermell tenia regals, per a petits i grans…

21:30, l’escalfor de la casa serveix de consol als convidats que arriben. Fora marca 2 graus i la humitat, avui, glaça els cotxes. Els primers, porten les postres, ja s’havia quedat Així. Al costat del forn, l’amfitriona no s’adona de la temperatura exterior, tot són carreres des de fa una hora.

21:35, La resta de convidats, arriben amb desordre, d’aquella manera que anuncia que no existeix cap protocol.

 21:40, La germana diu, que s’ha de posar la televisió, que aquest any estrenem un “nou rei”, i que li fa gràcia sentir que diu. D’altra banda, al Whats upp, no deixen d’arribar fotos d’un tal pequeño Nicolàs, que es veu que com es descuidi el nou rei, potser el farà ell el discurs… Tot fa olor a menjars nadalencs…

22:00, Tots a taula, el menjar també te un pél de desordre…són els cànons establerts…

 22:30, els nens i els guarniment, que són de color blau, s’han trobat. Tota una descoberta. Guanya qualsevol ninu dels catàlegs que hi ha per tot arreu, aquells que serveixen de guia en l’elecció de regal de reis…El petit de dos anyets, ha trobat la diversió en les boles argentades de l’arbre de nadal. Sense demanar permís a ningú, decideix tot sol, que tenen un altre destí.

 22:45, a l’arbre li han arrabassat totes les boles que queden a una alçada aproximada de mig metre…

 23:00, l’aroma del cafè arriba des de la cuina…tràfic de coberts, plats i resta de menjar, fan que la casa en un instant sembli una trinxera de guerra… els nens criden, una bola ha anat a parar al cap de la nena de cinc anys, i li ha donat la idea que potser això és més divertit que la pel·lícula de peixos que hi ha a la tele.

23:10, les mames i els papes renyen els soldats, diuen que ja n’hi ha prou d’aquest color, que si es comporten d’aquesta manera, no en rebran de regals aquest any!

 23:35, una trucada perduda sona a la cuina…l’amfitriona es posa nerviosa, ja sap que ha de fer…

 23:36, després d’haver-se eixugat les mans, es dirigeix cap el menjador, i amb un crit diu que ha sentit no se què al balcó. Els nens deixen les boles i tothom surt. En aquell moment s’adona del fred que fa. Del bloc de davant surt la figura d’un home, les seves petjades són silents, camina de puntetes com amagant-se…els nens el senyalen i els grans es miren perplexos…

 Al balcó hi ha una capsa plena de regals, que dóna fe del miratge màgic, un flash vermell i blanc, que només un mòbil ha pogut gravar. La imatge no és nítida, i el vídeo domèstic queda com si fos una escena gravada en super vuit. Tothom entra amb pressa cap a dins, a fora no s’hi pot estar.

 mitjanit, l’Estrella d’Orient es barreja amb el so dels picarols d’un trineu molt especial, a mitjanit, tothom somriu,   nens i grans s’abracen  al conte, a la rondalla, a la història, els uns encara s’ho creuen, els altres es deixen portar d’aquella mà que la nit dibuixa…

Maria J. Fernández

IMG_0851

Anuncis

CAPGROS

Quan el vaig veure per primera vegada jo encara era una nena. Els reis venien de l’Orient i el tió convertia peles de mandarina i avellanes en duros de xocolata i paraigües que es menjaven abans de poder-los obrir.

Era ros, pentinat com un Beatle, amb una túnica rosa i unes ales que li pujaven per darrere el coll. A mi em va semblar la cosa més bonica del món. A ell, com als seus companys, els hi deia els capgrossos i no ho eren, de capgrossos, tot i que contraposats a les figures de fang que havia vist sempre a casa, que ostentaven un gran cos coronat per un cap petitó, no hi havia discussió possible. Aquests tenien el cap més gran.

De mica en mica i Nadal rere Nadal, vam anar fent la col•lecció sencera: el naixement, els tres reis, els pastors de l’all-i-oli amb l’àngel que feia parella amb aquest, els pastors que pasturaven les seves ovelles, també capgrosses, els que sortien de casa amb el pa, la mel o el feix de llenya, el pescador, la filadora i el caganer. I d’altres que segurament em deixo, no per això menys importants. Va ser la joguina amb més peces de què vaig disposar en tota la infantesa. I això que només en gaudia un cop l’any.

Muntàvem el pessebre amb la mare i durant les festes de Nadal l’únic moviment de les figures era sempre en direcció al portal, pastors cap al portal, reis cap al portal, sagrada família quieta i expectant a veure qui arribava. Parlo del moviment real de les figures perquè jo, en la meva imaginació n’hi conferia d’altres, de moviments que potser en aquell moment, s’haurien considerat un sacrilegi. El meu àngel de l’establia tenia les seves converses amb l’àngel dels pastors i si alguna vegada queien del seu pedestal, feien mans i mànigues per tornar-hi a pujar, i era sobretot, perquè necessitaven d’aquelles converses ja que cada un des del seu lloc era amo i senyor d’una vista i d’uns coneixements molt diferents als de l’altre, coneixements que nodrien la seva tafaneria mútua. Els tres Reis es barallaven per qui havia d’entrar primer a l’establia, no acabaven d’acceptar que fos el blanc, per conveni, el que havia d’encapçalar sempre la comitiva. Els camells bramaven a cor què vols, aprofitant la baralla dels seus amos. El riu on pescava el pastor que volia dur un peix al Nen Jesús s’havia eixugat i el pastor s’enfadava i rebatia la canya de pescar contra el riu sec. Els pastors de l’all-i-oli sempre discutien i el morter acabava per terra amb l’all-i-oli negat. Uns pastors camí de l’establia s’esgarronaven els talons per arribar primer, i a algun fins i tot el feien caure a terra d’una empenta. La filadora s’avorria com una ostra, cada any al mateix lloc, tots els dies sense moure’s, i ja no volia deixar passar a ningú. El caganer es rebel•lava amb el cul glaçat i se n’anava cap a casa renegant. A l’estrella de Betlem, ben apurpurinada, que no sé què hi feia tan brillant enmig dels pastors, també li tocava el rebre i queia per terra, no sense abans haver donat uns quants tombs de campana. Jo ja sabia que no era aquest l’esperit del Nadal, però la meva ànima juganera i rebel, que intuïa potser maligna, em feia trastocar l’ordre de les coses, només dins del meu cap.

Van passar els hiverns i els Nadals, i el pessebre cada any hi era present. A vegades complet, d’altres només el naixement, uns cops el de fang, d’altres el dels capgrossos. Malgrat les meves males intencions de nena, m’era inconcebible un Nadal sense pessebre.

Uns anys més i la meva infantesa en va deixar pas a una altra, la dels meus fills. Els capgrossos van passar a animar el seu Nadal i també el meu, competint amb legos, nenucos, barbis, cuinetes, varetes màgiques, bateries musicals i bancs de fuster. No per la competència, els meus fills deixaven d’interessar-se per les figures del pessebre. La nena, que aleshores era una santa, movia les figures d’ací d’allà, però sempre en la direcció correcta i sempre tornant-les al seu lloc. Era un hàbit que ja ha oblidat, i això fa que ara les figures que li son properes estiguin sempre descol•locades al seu voltant i amb la sensació de no anar mai en la direcció adequada. El nen era una altra cosa. Mai no va acabar d’entendre el misteri de Nadal. Els àngels eren un altre model d’avions que feien cabrioles encreuant-se en l’aire i estavellant-se a terra, com de més alçada millor. Els camells trotaven descontrolats sense respectar ni pastors ni marges, ni turonets ni oasis, mai no van veure ni l’estel errant ni la Via Làctia. No obstant això, l’evolució de les persones ningú no la pot predir. El meu fill ara és missioner a Ruanda i, tot i no haver entès el Nadal, ha entès altres misteris.

La meva evolució ha estat una altra. Sempre, des d’aquells agosarats mals pensaments de la infantesa, havia anat cap al pessebre encara que de tant en tant m’aturava sobtadament i em preguntava si aquell era el meu camí o si n’hi havia un altre. Sempre fins que, fa uns dies, l’àngel de l’establia va esgarrapar sobre els meus fonaments i gairebé em va fer perdre l’equilibri

Aquest any vaig fer el pessebre de mala gana perquè, el feia per a mi? el feia per als meus fills que potser ni el veurien? el feia per a la família i els amics que poguessin venir a casa? Alguna ombra del que m’estava envaint s’havia col•locat davant de la il•lusió que cada any m’empenyia a guarnir la casa sense ni qüestionar-m’ho. Però el vaig fer. Un poc de molsa i unes pedres, l’escorça i les pinyes, i com no? els capgrossos altra vegada de camí cap al portal. Sense llums. No vaig tenir esma de buscar-los perquè allò que em sotjava m’anava aclaparant. Va passar el Nadal i vaig caure malalta. En picat. Cruiximents, molta tos, la febre, les nàusees, el vertigen… Colgada dins del llit em sentia que davallava als inferns per moments i que el mateix diable m’havia envaït, perquè ni el meu cos ni el meu cap no aconseguien trobar el descans i la pau que necessitaven. Hores i dies esperant la, per a tothom, no per a mi, lògica millora, i la millora no arribava. Ja encomanava la meva ànima a l’àngel, m’era igual el de Nadal que el del capvespre, què més podia fer si havia arribat la meva hora? Però el meu àngel capgròs que, com tots els ésser celestials coneix el pensament de les persones, es veu que me’n tenia una de guardada, des de feia molts anys.

Una de les vegades que m’obligava a llevar-me diàriament per a evitar que el llit se m’engolís, vaig asseure’m amb els cabells desorientats i la bata fins als peus, davant del pessebre. El que vaig veure em va deixar desconcertada. És que hi havia hagut un terratrèmol a Betlem? El pessebre estava tot desmuntat, molts pastors havien caigut de cara a terra, els camells també restaven ajaguts i els reis no es veien enlloc. Déu meu! És el meu desvari el que em provoca aquesta visió o aquí hi ha passat alguna cosa molt greu! Vaig mirar cap a l’establia. La sagrada família es mantenia ferma al seu lloc, però havia desaparegut l’estrella i l’àngel, el meu àngel, romania bocaterrosa al mig del pas. Vaig agafar-lo amb cura i amb estranyesa, ni sabia perquè l’agafava a ell i no a les altres figures. Vaig intentar de posar-lo damunt del cep que feia de coberta a la cova. No s’aguantava. Una altra vegada i res. Semblava que només volia estar en una posició i era mirant-me a mi, a l’alçada dels ulls. Bé, cap problema, aquí també estaràs bé. Acabava de tenir aquest pensament quan em vaig haver de fregar els ulls perquè no donava crèdit al què veia. L’àngel havia estirat el seu braç esquerre amunt i em feia l’ullet. Estic més malament del què em pensava, si me’n surto d’aquesta ja veig que serà tocada del bolet. Això haurà estat la febre, segur, i els seus efectes seran irreversibles. Me’l vaig tornar a mirar, esperant veure’l en la seva posició original, però no! Ell seguia amb el braç aixecat i un ull tancat. I si sempre hagués estat així i jo estic confosa? M’acabava d’autoconvèncer quan vaig veure que estirava el braç endavant, assenyalant els pastors per terra. Jo m’ho mirava incrèdula i ell brandava el braç a dalt i a baix i no semblava voler-se aturar. Vaig acostar la meva mà a un pastor sense perdre de vista l’àngel i el vaig aixecar i netejar. La mà de l’àngel va aixecar el dit polze enlaire i després va començar a assenyalar cap als camells. Vaig fer el mateix. Cada vegada que arreglava alguna cosa, em feia un somriure angelical mentre aixecava el polze. Així vaig anar endreçant tot el pessebre i posant cada figura al seu lloc. Vaig desenterrar els reis de sota la molsa, vaig treure el pastor del riu i només em quedava una cosa. L’estel de l’establia no es veia enlloc. L’àngel s’agafà amb una mà a la vora del pessebre i es penjà fora. Quan s’incorporà m’assenyalà sota la taula i efectivament! allí hi havia l’estel. Vaig cuitar a col•locar-lo sota la mirada informal i el gest autoritari de l’àngel i en acabar, aixecà primer una mà amb el polze enlaire i després l’altra igual, i em feu l’ullet, primer amb un ull després amb l’altre. A poc a poc m’hi vaig atansar i vaig provar de posar-lo en el seu lloc original. S’hi aguantava perfectament. Ho acabava d’entendre tot.

Vaig tornar-me’n al llit i em vaig adormir pensant que a vegades sense voler, infringim greuges que no se’ns arriben a perdonar mai, tal vegada nosaltres no ens els perdonem mai, i ens burxen durant tota l’existència impedint-nos de viure en pau. L’endemà, quan em vaig despertar, ja em trobava molt millor.

Teresa Duch

Sin título-1

Presentació

Endevino la decepció en les seves cares . És el meu aspecte, la meva carcassa, no encaixa amb les seves expectatives, prou que ho sé. Dècades de cinema i de televisió han creat una aureola mítica que hauria de brillar al meu voltant. I ara quan m’han vist no han trobat ni un gram del glamour que s’esperaven.
Per la mort de déu , no es quedin amb aquesta cara de badocs, digui’n alguna cosa! El seu silenci m’inquieta, m’està dient crits que aquesta trobada no està anant gens bé. Doncs ja parlaré jo per vostès, vejam, deixin que ho endevini, no s’ho creuen, és això oi? S’han deixat portar per les aparences i els prejudicis i no em veuen capaç, o pitjor encara, creuen que sóc un impostor que arribat fins al cercle més íntim de la seva comunió d’interessos. La sola idea que algú s’hagi infiltrat fins aquí els aterra
Poden estar tranquils, sóc la persona que esperaven. Per fi, alguna parla, ja era hora, però què diu vostè! que volen referències de mi? Estan posant a prova la meva paciència, Puc aguantar les seves mirades de desconfiança, el seu somriure sorneguer, i aquest posat altiu de menys preu, però no estic disposat a complaure les seves demandes, això no és cap càsting, i se me’n foten els seus dubtes!
Sóc aquí i he vingut a fer la meva feina. Els recordo que han acceptat les meves condicions, així doncs limitin-se a donar-me les dades que els vaig demanar i fixin data per fer la transferència un cop ho hagi enllestit.
Si no accedeixen ara mateix a les peticions que ja havíem pactat, marxaré per aquesta porta i res ni ningú farà que doni mitja volta. És això el que els convé?, pensin-s’ho bé …
Que no vingui amb amenaces? … M’han contractat, però això no vol dir que sigui un dels seus empleats, ni tampoc un competidor al que hagin de marcar. No s’equivoquin amb mi, sóc un assassí i conec la meva feina, encara que tingui 82 anys i vagi amb cadira de rodes.

Jordi Masalles

IMG_4795