CAPGROS

Quan el vaig veure per primera vegada jo encara era una nena. Els reis venien de l’Orient i el tió convertia peles de mandarina i avellanes en duros de xocolata i paraigües que es menjaven abans de poder-los obrir.

Era ros, pentinat com un Beatle, amb una túnica rosa i unes ales que li pujaven per darrere el coll. A mi em va semblar la cosa més bonica del món. A ell, com als seus companys, els hi deia els capgrossos i no ho eren, de capgrossos, tot i que contraposats a les figures de fang que havia vist sempre a casa, que ostentaven un gran cos coronat per un cap petitó, no hi havia discussió possible. Aquests tenien el cap més gran.

De mica en mica i Nadal rere Nadal, vam anar fent la col•lecció sencera: el naixement, els tres reis, els pastors de l’all-i-oli amb l’àngel que feia parella amb aquest, els pastors que pasturaven les seves ovelles, també capgrosses, els que sortien de casa amb el pa, la mel o el feix de llenya, el pescador, la filadora i el caganer. I d’altres que segurament em deixo, no per això menys importants. Va ser la joguina amb més peces de què vaig disposar en tota la infantesa. I això que només en gaudia un cop l’any.

Muntàvem el pessebre amb la mare i durant les festes de Nadal l’únic moviment de les figures era sempre en direcció al portal, pastors cap al portal, reis cap al portal, sagrada família quieta i expectant a veure qui arribava. Parlo del moviment real de les figures perquè jo, en la meva imaginació n’hi conferia d’altres, de moviments que potser en aquell moment, s’haurien considerat un sacrilegi. El meu àngel de l’establia tenia les seves converses amb l’àngel dels pastors i si alguna vegada queien del seu pedestal, feien mans i mànigues per tornar-hi a pujar, i era sobretot, perquè necessitaven d’aquelles converses ja que cada un des del seu lloc era amo i senyor d’una vista i d’uns coneixements molt diferents als de l’altre, coneixements que nodrien la seva tafaneria mútua. Els tres Reis es barallaven per qui havia d’entrar primer a l’establia, no acabaven d’acceptar que fos el blanc, per conveni, el que havia d’encapçalar sempre la comitiva. Els camells bramaven a cor què vols, aprofitant la baralla dels seus amos. El riu on pescava el pastor que volia dur un peix al Nen Jesús s’havia eixugat i el pastor s’enfadava i rebatia la canya de pescar contra el riu sec. Els pastors de l’all-i-oli sempre discutien i el morter acabava per terra amb l’all-i-oli negat. Uns pastors camí de l’establia s’esgarronaven els talons per arribar primer, i a algun fins i tot el feien caure a terra d’una empenta. La filadora s’avorria com una ostra, cada any al mateix lloc, tots els dies sense moure’s, i ja no volia deixar passar a ningú. El caganer es rebel•lava amb el cul glaçat i se n’anava cap a casa renegant. A l’estrella de Betlem, ben apurpurinada, que no sé què hi feia tan brillant enmig dels pastors, també li tocava el rebre i queia per terra, no sense abans haver donat uns quants tombs de campana. Jo ja sabia que no era aquest l’esperit del Nadal, però la meva ànima juganera i rebel, que intuïa potser maligna, em feia trastocar l’ordre de les coses, només dins del meu cap.

Van passar els hiverns i els Nadals, i el pessebre cada any hi era present. A vegades complet, d’altres només el naixement, uns cops el de fang, d’altres el dels capgrossos. Malgrat les meves males intencions de nena, m’era inconcebible un Nadal sense pessebre.

Uns anys més i la meva infantesa en va deixar pas a una altra, la dels meus fills. Els capgrossos van passar a animar el seu Nadal i també el meu, competint amb legos, nenucos, barbis, cuinetes, varetes màgiques, bateries musicals i bancs de fuster. No per la competència, els meus fills deixaven d’interessar-se per les figures del pessebre. La nena, que aleshores era una santa, movia les figures d’ací d’allà, però sempre en la direcció correcta i sempre tornant-les al seu lloc. Era un hàbit que ja ha oblidat, i això fa que ara les figures que li son properes estiguin sempre descol•locades al seu voltant i amb la sensació de no anar mai en la direcció adequada. El nen era una altra cosa. Mai no va acabar d’entendre el misteri de Nadal. Els àngels eren un altre model d’avions que feien cabrioles encreuant-se en l’aire i estavellant-se a terra, com de més alçada millor. Els camells trotaven descontrolats sense respectar ni pastors ni marges, ni turonets ni oasis, mai no van veure ni l’estel errant ni la Via Làctia. No obstant això, l’evolució de les persones ningú no la pot predir. El meu fill ara és missioner a Ruanda i, tot i no haver entès el Nadal, ha entès altres misteris.

La meva evolució ha estat una altra. Sempre, des d’aquells agosarats mals pensaments de la infantesa, havia anat cap al pessebre encara que de tant en tant m’aturava sobtadament i em preguntava si aquell era el meu camí o si n’hi havia un altre. Sempre fins que, fa uns dies, l’àngel de l’establia va esgarrapar sobre els meus fonaments i gairebé em va fer perdre l’equilibri

Aquest any vaig fer el pessebre de mala gana perquè, el feia per a mi? el feia per als meus fills que potser ni el veurien? el feia per a la família i els amics que poguessin venir a casa? Alguna ombra del que m’estava envaint s’havia col•locat davant de la il•lusió que cada any m’empenyia a guarnir la casa sense ni qüestionar-m’ho. Però el vaig fer. Un poc de molsa i unes pedres, l’escorça i les pinyes, i com no? els capgrossos altra vegada de camí cap al portal. Sense llums. No vaig tenir esma de buscar-los perquè allò que em sotjava m’anava aclaparant. Va passar el Nadal i vaig caure malalta. En picat. Cruiximents, molta tos, la febre, les nàusees, el vertigen… Colgada dins del llit em sentia que davallava als inferns per moments i que el mateix diable m’havia envaït, perquè ni el meu cos ni el meu cap no aconseguien trobar el descans i la pau que necessitaven. Hores i dies esperant la, per a tothom, no per a mi, lògica millora, i la millora no arribava. Ja encomanava la meva ànima a l’àngel, m’era igual el de Nadal que el del capvespre, què més podia fer si havia arribat la meva hora? Però el meu àngel capgròs que, com tots els ésser celestials coneix el pensament de les persones, es veu que me’n tenia una de guardada, des de feia molts anys.

Una de les vegades que m’obligava a llevar-me diàriament per a evitar que el llit se m’engolís, vaig asseure’m amb els cabells desorientats i la bata fins als peus, davant del pessebre. El que vaig veure em va deixar desconcertada. És que hi havia hagut un terratrèmol a Betlem? El pessebre estava tot desmuntat, molts pastors havien caigut de cara a terra, els camells també restaven ajaguts i els reis no es veien enlloc. Déu meu! És el meu desvari el que em provoca aquesta visió o aquí hi ha passat alguna cosa molt greu! Vaig mirar cap a l’establia. La sagrada família es mantenia ferma al seu lloc, però havia desaparegut l’estrella i l’àngel, el meu àngel, romania bocaterrosa al mig del pas. Vaig agafar-lo amb cura i amb estranyesa, ni sabia perquè l’agafava a ell i no a les altres figures. Vaig intentar de posar-lo damunt del cep que feia de coberta a la cova. No s’aguantava. Una altra vegada i res. Semblava que només volia estar en una posició i era mirant-me a mi, a l’alçada dels ulls. Bé, cap problema, aquí també estaràs bé. Acabava de tenir aquest pensament quan em vaig haver de fregar els ulls perquè no donava crèdit al què veia. L’àngel havia estirat el seu braç esquerre amunt i em feia l’ullet. Estic més malament del què em pensava, si me’n surto d’aquesta ja veig que serà tocada del bolet. Això haurà estat la febre, segur, i els seus efectes seran irreversibles. Me’l vaig tornar a mirar, esperant veure’l en la seva posició original, però no! Ell seguia amb el braç aixecat i un ull tancat. I si sempre hagués estat així i jo estic confosa? M’acabava d’autoconvèncer quan vaig veure que estirava el braç endavant, assenyalant els pastors per terra. Jo m’ho mirava incrèdula i ell brandava el braç a dalt i a baix i no semblava voler-se aturar. Vaig acostar la meva mà a un pastor sense perdre de vista l’àngel i el vaig aixecar i netejar. La mà de l’àngel va aixecar el dit polze enlaire i després va començar a assenyalar cap als camells. Vaig fer el mateix. Cada vegada que arreglava alguna cosa, em feia un somriure angelical mentre aixecava el polze. Així vaig anar endreçant tot el pessebre i posant cada figura al seu lloc. Vaig desenterrar els reis de sota la molsa, vaig treure el pastor del riu i només em quedava una cosa. L’estel de l’establia no es veia enlloc. L’àngel s’agafà amb una mà a la vora del pessebre i es penjà fora. Quan s’incorporà m’assenyalà sota la taula i efectivament! allí hi havia l’estel. Vaig cuitar a col•locar-lo sota la mirada informal i el gest autoritari de l’àngel i en acabar, aixecà primer una mà amb el polze enlaire i després l’altra igual, i em feu l’ullet, primer amb un ull després amb l’altre. A poc a poc m’hi vaig atansar i vaig provar de posar-lo en el seu lloc original. S’hi aguantava perfectament. Ho acabava d’entendre tot.

Vaig tornar-me’n al llit i em vaig adormir pensant que a vegades sense voler, infringim greuges que no se’ns arriben a perdonar mai, tal vegada nosaltres no ens els perdonem mai, i ens burxen durant tota l’existència impedint-nos de viure en pau. L’endemà, quan em vaig despertar, ja em trobava molt millor.

Teresa Duch

Sin título-1

Sponsored Post Learn from the experts: Create a successful blog with our brand new courseThe WordPress.com Blog

WordPress.com is excited to announce our newest offering: a course just for beginning bloggers where you’ll learn everything you need to know about blogging from the most trusted experts in the industry. We have helped millions of blogs get up and running, we know what works, and we want you to to know everything we know. This course provides all the fundamental skills and inspiration you need to get your blog started, an interactive community forum, and content updated annually.

Presentació

Endevino la decepció en les seves cares . És el meu aspecte, la meva carcassa, no encaixa amb les seves expectatives, prou que ho sé. Dècades de cinema i de televisió han creat una aureola mítica que hauria de brillar al meu voltant. I ara quan m’han vist no han trobat ni un gram del glamour que s’esperaven.
Per la mort de déu , no es quedin amb aquesta cara de badocs, digui’n alguna cosa! El seu silenci m’inquieta, m’està dient crits que aquesta trobada no està anant gens bé. Doncs ja parlaré jo per vostès, vejam, deixin que ho endevini, no s’ho creuen, és això oi? S’han deixat portar per les aparences i els prejudicis i no em veuen capaç, o pitjor encara, creuen que sóc un impostor que arribat fins al cercle més íntim de la seva comunió d’interessos. La sola idea que algú s’hagi infiltrat fins aquí els aterra
Poden estar tranquils, sóc la persona que esperaven. Per fi, alguna parla, ja era hora, però què diu vostè! que volen referències de mi? Estan posant a prova la meva paciència, Puc aguantar les seves mirades de desconfiança, el seu somriure sorneguer, i aquest posat altiu de menys preu, però no estic disposat a complaure les seves demandes, això no és cap càsting, i se me’n foten els seus dubtes!
Sóc aquí i he vingut a fer la meva feina. Els recordo que han acceptat les meves condicions, així doncs limitin-se a donar-me les dades que els vaig demanar i fixin data per fer la transferència un cop ho hagi enllestit.
Si no accedeixen ara mateix a les peticions que ja havíem pactat, marxaré per aquesta porta i res ni ningú farà que doni mitja volta. És això el que els convé?, pensin-s’ho bé …
Que no vingui amb amenaces? … M’han contractat, però això no vol dir que sigui un dels seus empleats, ni tampoc un competidor al que hagin de marcar. No s’equivoquin amb mi, sóc un assassí i conec la meva feina, encara que tingui 82 anys i vagi amb cadira de rodes.

Jordi Masalles

IMG_4795

dilluns

Mira que se n’han fet de coses perquè els dilluns caiguin més bé a la gent, però fins ara cap ni una no ha donat fruit. De totes, l’acció que ha tingut més èxit és fer-lo el dia de la lluna. És ben sabut que la lluna, potser perquè no té llum pròpia i es conforma amb ser mirall, cau bé. Més que el sol. El pobre sol amb totes les malifetes que li encolomen que si càncer de pell, que si flamerades, que si capa d’ozó trencada… cada cop té més mala premsa. Sigui com sigui la gent es decanta per la lluna. No només l’home llop s’hi fixa per saber si cal estirar-se els cabells, sinó que molts pagesos miren al cel per plantar els alls i les cebes. Si és dilluns no hi paren esment perquè la lluna acapara tota la seva atenció.

Com deia amb un intent de millorar la imatge d’un dilluns gris (els que són pont no compten) i carregat de feina enderrerida, li van posar el dia de la lluna. I no només els catalans que sembla que ens pensem ser els que arribem primer a tot arreu, sinó que també ho van fer els francesos, Lundi, els anglesos, Monday, el espanyols, lunes, en alemany Montag. En japonès es diu Getsuyōbi que no té res a veure amb la lluna. Lluna es diu Mūn i no els hagués costat gaire posar el dilluns Mūnsuyobi però com que son el país del sol naixent no es pas d’estranyar.

Una vegada em vaig concentrar molt i un dilluns em va donar per pensar quin dia li hagués agradat ser al dilluns. Vaig sentir com una revelació, i el que em va semblar entendre és que els dilluns són molt humils i no els agradaria dir-se d’altra manera, en tindrien prou amb que el dijous passés a ser diumenge.

Carme Carles

6tag-6406580-677663808421410778_6406580 (1)

Foto: Xavi Jurio

Cacofonies

Escolto, a la botiga de segona mà que resta al costat del tanatori, la roba que s´hi ven és dels morts, una música sinistra es barreja amb la declaració. Sorgeix un acustic de guitarra, és tot un guirigai de sons que sense problemes de convivència es barregen al celobert; la veïna que crida el fill que faci el favor de fer els deures, el gos del cuiner borda, el lloro que diu bon-dia-Lluís-bon-dia-Lluís, una parella que folla, ella xiscla més que el gos del cuiner…

La radio de la veïna del tercer que està sorda, finalment, guanya qualsevol altre so. Mentre vaig estenent la roba, escolto la història d’aquell programa…com es titulava?… sí, ara ho recordo, històries per no dormir. Un títol massa fàcil, poc trobat…

Escolto la veu compacta, metàl·lica, la botiga de segona mà es proveeix de roba que pertany els morts, ho sé, he vist l’home de gris, l’he seguit, porta una bossa de plàstic que sembla per a la brossa, però no ho és. El vaig perseguir una nit, i vaig poder veure com entrava al cementiri. La bossa era buida, però quan va sortir-ne ja no ho era. Plena, plena ves a saber de què…objectes, roba…després acabà arrossegant-la cap a casa seva. Que com ho sé? ja ho he dit, el vaig seguir.

Una altra veu, una de periodista de premsa-rosa inicia el debat…que si això pot ser o no, que qui s’ho creu? etc…

He acabat d’estendre la roba, la guitarra embolcallada que es difumina al celobert és d’en Mark knopfler, segur.

Una botiga de segona mà que resta al costat del tanatori…han tingut els trons de donar l’adreça…de tot plegat l’únic que trec en clar és que això és una bona estratègia en l’apogeu Freak que vivim per vendre a saco. La veïna ja no crida el fill, deu haver aconseguit que el nen faci els deures. La parella comença un altre cop  a follar i el lloro ara diu que-buena-estas!que-buena-estás! El gos li borda, deu pensar que li xiula a ell. Mentre plego el cistell el so pur de la guitarra, s’obre camí. Esdevé, amb concentració, el so triat: la cúspide d’un tot a l’espai mediocre reduït.

 

Dedicat a Esteve Sansó…ja saps perquè 😉

Maria J. Fernández

IMG_5074

Rumb aTità

Perd l’ésser feréstec en els estels perennes. Quin mal poeta és capaç d’escriure això? Segurament deu ser un buròcrata de la Corporació que se les dóna de culte llegint versos als seus subordinats. No en deu tenir prou amb una nòmina  de sis xifres que necessita estampar la seva marca damunt de la porta d’entrada d’una nau interplanetària. Talment és com l’epitafi d’una tomba… la meva tomba!

Els sistemes de manteniment d’aquesta mena de cubicle rovellat on sóc ara , no funcionen correctament. Era dimecres quan van posar-me en aquest coet automatitzat rumb a la Colònia Penal de Tità. Fou tancar-se la porta i poc després s’enlairava. Crec que és al cap de cinc hores que el primer mòdul  es desprèn. Segurament devia ser aquell sotrac tan fort, d’això en farà unes hores. Quan temps porto aquí? Suposo que més un dia. Per molt que busqui alguna referència, és inútil, he perdut la noció del temps. Ni tan sols puc fiar-me dels intervals de foscor, cada cop són més intermitents, es deuen haver espatllat o potser és una altra riallada sàdica dels meus capturadors. Només sé que sóc dins un bidó d’uns 2 metres cúbics, i així és impossible saber com van les coses per fora, i quants altres presoners viatgen amb mi.

Necessito centrar-me o em tornaré boig. He de buscar algun pensament que em tingui ocupat i em mantingui serè. La veritat és que costa oblidar la ferum d’orina dels conductes d’hidratació, o l’amargor del meu propi alè pastós que m’asseca la boca com si fos un verí, i per rematar-ho; la sentència lapidària del cínic buròcrata amb ànsies de poeta, inevitable de veure quan mires per l’estreta obertura que fa de finestra.

Un esglai acaba de travessar-me. Una ombra gris, vague, imprecisa, allunyant-se i apropant-se  des de diferents angles. He cregut uns ulls que em miraven des de més enllà del meu baf. És possible? Els meus sentits són poc de fiar i potser l’anhel m’està fent una mala jugada. És així com un comença a tornar-se boig? Tanmateix la visió persisteix, i es fa més diàfana entre l’escletxa que em connecta amb el que hi ha fora del meu cubicle. Entre les taques de groc llefiscós s’insinuen les faccions d’un rostre femení, entel·lat per la llum boirosa d’una llanterna. He picat amb els dits per cridar la seva atenció, per a que entengui que sóc viu, i que si us plau; que no se’n vagi, per més somni, miratge o deliri que sigui

-Si us plau, no te’n vagis ! …  -Si us plau, no te’n vagis ! … -Si us plau, no te’n vagis ! …

La meva letania perd intensitat i s’apaga a mesura que el rostre torna a la seva condició primigènia d’ombra gris i vague empetitint-se fins que,  altre cop, la màxima escrita damunt la porta s’imposa de forma clara: “Perd l’ésser feréstec pels estels perennes”

Jordi Masalles

rumb a tità

ALQUÍMIA

S’assegué a poc a poc a la cadira, vençut, derrotat…Feia dies que havia trobat el que buscava, per fi ho havia trobat i ara, després de tant de temps de concentrar-se, d’aïllar-se del món i de tot el què no tenia a veure amb l’Elixir, havia perdut les paraules. Signes i més signes sobre el paper, fulls i més fulls un damunt de l’altre, i no recordava, no sabia com exposar el seu descobriment.

Esperançat havia escrit al seu amic Llull en cerca d’ajuda, qui de segur trobaria les paraules que ell no encertava. Consumit per la impaciència i reprimint el desesper, esperava una carta que no arribava, dient-se a si mateix que ses illes eren llunyanes i que en Ramon tenia molts assumptes a dirimir i no només el seu. A la fi, la carta havia arribat i l’Arnau la llegia una vegada i una altra sense acabar-s’ho de creure:

“ Estimat Arnau, al qui diuen de Vilanova. No hi ha orelles pitjors que aquelles que no volen escoltar. A les nostres trobades t’he parlat dels meus poemes, de les estrelles i de les bèsties. Hem discutit sobre filòsofs i sobre Déu. T’he mostrat càlculs matemàtics i binaris i t’he ensenyat com actua la força de la gravetat. Per ventura m’has sentit a parlar mai d’alquímia a mi? Jo pensava que amb el que deia i amb el que no deia, tu coneixies el meu pensament. Ara veig que m’equivocava. Amic meu, l’alquímia és una beneiteria, si més no, de moment, mentre els qui es diuen alquimistes no trobin un altre objectiu al que aspirar. En quin cap una mica sensat hi cap el pensar que es pot crear una pedra que convertirà qualsevol material en or, i encara més que netejarà les impureses de l’ànima? Com algú es pot arribar a creure que algun elixir de llarga vida ens faria immortals? I com t’ho has pogut creure tu? No sé què has descobert Arnau, penso que essent tu, no és possible ni l’engany ni la farsa, però també crec que tant d’aïllament t’ha minvat la cordura. I em sap greu, però no tinc paraules, ni en balear, ni en català, ni en àrab ni en llatí ni en occità. Els meus amplis coneixements sobre les llengües no tenen paraules per a bastir la bogeria”.

S’assegué a poc a poc a la cadira, vençut, derrotat…

Teresa Duch

índice

Sense goteres

Asseguts a l’entrada, el món quedava reduït a les quatre parets de l’estança. I mentre les ombres s’allargaven, el banc i les cadires de vímet eren muts testimonis d’una conversa que no duia en lloc però que omplia de veus una tarda qualsevol.

-Al menys al primer pis no hi ha goteres. Digué el senyor Rovirosa. Si però això és un inconvenient només quan plou contestà el senyor Andreu amb un posat que no mereixia rèplica. I amb un to somiador continuà, vostè no sap que és sentir cada dia el taconeig amunt i avall. Aquelles sabatetes que tant delicades li semblen vistes al peu de la senyoreta Eulàlia poden portar a un home a la ruïna. No en el sentir monetari, sinó que et poden fer acabar boig. Vostè ja m’entén. A la meva dona, al cel sigui, mai li hauria permès de portar aquesta mena de sabates. Fan que amb cada cop de tacó et pugi per l’espinada com un formigueig, un pessigolleig que et porta a imaginar…mira més val que calli.

Home, digué el vell Maurici, tenir una dona d’aquestes al damunt és ben bé un pecat. Vull dir que visqui al damunt. A la meva dona no hi ha qui la tregui de l’espardenyeta. Ben plana i lligada. De jove a mi m’hagués agradat que portés unes d’aquelles sabates amb taconet. Topolinos els hi deien. Sortien a les pel·lícules. La Gilda en portava unes. Pot ser per això la meva dona només portava sabata plana i lligada. I sense fer soroll.

Doncs li canvio les goteres pel taconeig. Ja em confessaré els mals pensaments digué el senyor Rovirosa. No saben vostès que és tenir tots els atuells escampats per terra: cubells, cassoles, poals, inclús l’orinal hem d’emprar perquè la humitat no arribi al terra i ens faci malbé les catifes. No s’imaginen com es posa la meva dona quan veu un nuvolet de res. Em fa corre cap a casa. Encara que no plogui nosaltres parem tots els recipients per si de cas. Es fotut això de tenir goteres. Troben vostès que avui plourà?

Home no ho crec , fa un sol que espetega. Inclús diria que fa caloreta, diu el senyor Andreu que d’ençà que ha pensat en les sabatetes de la senyoreta Eulàlia li han vingut uns pensaments que ben bé podríem dir calents . No creu Maurici que el temps és més bé sec?

No sabria dir-li. A la meva dona aquest matí li feien mal els ronyons, i això vol dir pluja. No falla. És com un baròmetre la meva dona. Si li fan mal els ronyons, pluja. Es per l’operació, saben. Diu que la cicatriu amb la humitat es contrau i li produeix dolor. Què volen que els digui. Ella se sent important pregonant que plourà perquè li fan mal els ronyons, això li dóna peu a parlar de l’operació tan terrible que va patir. Mira que li agrada parlar de malalties a la meva Roseta. Si per ella fora, tot el dia s’estaria a casa el metge. Per mi que tot ho té al cap. Pot ser si hagués portat unes sabatetes com les de la senyoreta Eulàlia ara tindria altres coses en què pensar. I jo també.

Bon dia. Què hi ha de nou? saludà la senyoreta Eulàlia. Tots els homes s’aixequen i la saludaren una mica atabalats. El pitjor és el senyor Andreu que s’ha posat vermell com si l’haguessin agafat in fraganti. El senyor Maurici aprofita i li fa una bona reüllada als peus. Llàstima que la seva dona només porti espardenyes planes i lligades es lamenta.

La senyoreta Eulàlia sense aturar-se va cap a les escales, mentre a l’entrada els tres homes no perdent detall de com cada peu calçat amb aquelles precioses sabates puja els esglaons.

I es queden els tres asseguts a l’entrada pensant el les sabates, en la senyoreta Eulàlia i en que aviat serà l’hora de sopar.

Carme Carles

IMG_4654

4:16 hores

Criden els ulls, les artèries s’inflamen i llampades que couen  s’acumulen a hores insomnes. Es posa a la vora del llit i tragina el calaix. On para l’encenedor? A la nit silent, la llum llòbrega de la cigarreta, es l’única torxa absurda, amiga muda, presència subtil.

La urbanització és obaga. La vegetació no deixa que entri per la finestra la llum dels fanals esmorteïts. Obre la porta i surt. El borratxo de la casa sis, torna del bar d’en Lluís. S’arrapa a la paret i escup alcohol barrejat amb bilis. Després cau sobre el vòmit en la letargia sobrevinguda per l’esforç.

L’insomne passeja per l’ombra, de fet s’hi endinsa.  No se li acut d’anar a socórrer aquella desfeta humana que s’arrebossa de fluids pudents. No és per manca d’humanitat, no. És una qüestió de coherència. Algú que es creu un ningú, no pot esdevenir de cop i volta, cap salvador del món. Algú que s’aproxima a un suïcida a la nit, no se’l pot destorbar amb precarietats com la d’un cos abandonat per voluntat pròpia.

Hi ha dos tipus de suïcides, els que arriben a l’acte de traure’s la vida,  i els altres;  aquells que deixen de viure de manera subconscient. Suïcides que poden ser transitoris, de fet és el cas de l’insomne. La respiració pròpia li resulta un esforç al qual no li troba sentit.

De sobte, no sap perquè, li ve un rampell d’energia, un impuls que neix d’on només hi ha buit. Agafa la cigarreta encesa, s’apropa al borratxo i li apaga al braç amarat de suor freda. Ho fa vàries vegades, mentre el gest se li apropa a allò que podria assemblar-se a un somriure. El borratxo obre els ulls. Mai una burilla ha parit tan de pànic.

A la retina morta, hores després la policia li llegirà la mort per asfixia.

Al  informe forense posarà  4:16 hores, com a hora de la mort del borratxo. L’expedient d’investigació del cas, quedarà obert , per sempre, i  l’hora quedarà reflectida en un calaix d’eterns oblidats.

Maria J. Fernández

la nit d'ulisses

NO ETS UNA ROSSA QUALSEVOL

Mai no m’hauria imaginat que un dia estaries així. T’he reconegut enmig de la teranyina que els meus ulls fan quan entro en un lloc desconegut. Sona blues,  un lament  descarnant-se en notes arrossegades i en acords repetits Ets allà, en un racó de mala mort d’un bar on tan sols  hi ha homes. La majoria estan sols, i a glops de beguda s’engoleixen el temps que passa. Gairebé ningú xerra i qui ho fa ni tan sols somriu. Estan massa capficats en les seves cabòries per mirar  cap allà  on ets. Ningú et veu, només jo.

Tu en canvi, bé que t’agradaria passar un estona amb qualsevol d’ells per  ensenyar-los que no ets una rossa qualsevol.  Els seduiries fins arribar als seu llavis. Aleshores esperaries aquell moment; quan en volen més, i tu…. tota cofoia gaudiries de la glòria que t’arriba.

Però aquí estàs,  sola,  només jo et conec i  puc recordar-te.  En tantes nits  de tants bars com t’he vist. Enlairaves l’ànim a qui se’t posés al davant. No hi havia cap dubte; eres la rossa envejada per les altres que sabien qui era la reina i que allí, tu manaves. Et senties desitjada per tots i a tots sabies complaure. Ballaves amb tothom que ho desitjava, tot i que et fessin caure. Sense tu no hi havia festa. Solies ser la darrera en deixar el local i de tant en tant, te n’anaves amb algú cap a una altra festa. Però no importava, tots tornaven una altra nit, sabent que hi series i que amb tu tot començaria bé una altra vegada.

Moltes vegades t’he enyorat. Recordo com et vomitava les meves misèries,  mentre silent i atenta m’escoltaves. Mai no vas fallar-me, sempre em donaves allò que esperava; alegria per viure cada instant amb tu o consol si et sentia meva. Hem compartit estones de tota mena, i sobretot ens passàvem molt bé junts. Per tot això,  no mereixes el destí en què et trobes ara.

Els compassos del Blues no difuminen l’espessa solitud que es respira. Es repeteixen els acords i les notes arrossegades. Ets allí recollida en el teu silenci, potser endevines els meus pensaments. Vull que vinguis amb mi. Seràs avui una bona companyia. Tornaràs a ser la meva amiga. Estarem junts, un altre dia.

-Eh… si us plau … Cambrer! veu aquella ampolla de cervesa Staropramen?……  No, no ….. aquella del racó,  la que està allà,  tota sola. Si, si … aquesta , gràcies . No l’ha demanen mai? Doncs no saben el que es perden, és la millor rossa que he tastat. Està boníssima!

Sona un piano accelerat, el Blues ha canviat de tempo.

Jordi Masalles

rossa

Celebració

Sóc aquí a la Part Alta. Fa una estona que em miro la carta d’aquest restaurant i em sembla que entraré. La vista és la que treballa, però l’olfacte…, a mi l’olfacte no m’ha enganyat mai.

 

A veure, obro les portes de bat a bat, que amb les meves corbes no és tan fàcil entrar per la porta. Ui! no hi ha gaire espai entre les taules. Encara rai que les meves orelles son bastant …normals. Hauré de passar de gairell, no voldria molestar a ningú. Hum! Quina oloreta! M’atansaré a aquella taula familiar. Em sembla que fan el menú degustació. Humm! Quina aroma a… No vull eixamplar massa la trompa olorant, que no s’espantés ningú. Renoi! Quina bona cara que fa tot. Aquell d’allà em mira. Què passa? No has vist mai un elefant en un restaurant? Ah no! No és això. M’està somrient. No sé perquè, sempre que em mira algú, em sembla que em mira malament. Això és inseguretat, ja m’ho diu el meu coach. També em diu que a la meva edat ja no canviaré.

 

Vaig fent, ara cap aquí… Compte amb l’anca dreta!! Ai aquest plat! Ja només em queda el raconet del fons. Humm!, humm! Això ha de ser… la Muselina de bacallà a l’all cremat… Mira, aquell xicot deu ser el Gregori…, que m’han dit que és l’amo, vull dir, el restaurador. Agito la trompa enlaire. És una salutació que agrada molt a tothom. Ei, com va?

 

Bé doncs, ja està tot vist i decidit. Ja sé on aniré a celebrar els meus seixanta cinc anys amb tota la parentela.

 

Teresa Duch

 

celebració