QUÈ ÉS LA LITERATURA?

D’una manera o d’una altra, tothom ja ha elaborat la seva pròpia idea de què és la literatura. Cadascú ha anat absorbint d’una manera o una altra, fins i tot de forma inconscient diferents significats del terme Aquesta superposició d’influències és característica d’una època on tot adquireix una condició polièdrica i per tant és susceptible de ser observat, analitzat, viscut des de diferents angles. Amb tants inputs, crec que seria difícil trobar alguna persona amb una escolarització bàsica que desconegués completament el terme literatura.
Podem a la pregunta; què és la literatura, sense córrer el risc d’equivocar-nos. S’admeten solucions de tota mena: Literatura és una qualificació en un expedient acadèmic …. un remei per les nits d’insomni …. una forma d’engany …… una subsecció d’uns grans magatzems … els llibres que es venen per Sant Jordi … el que hi ha a la Biblioteca …. Com qualsevol pensament quan s’enfila per la recopilació de significats acaba colgat per un allau.
Com sobreviure en els temps moderns a la polisèmia del terme? Com superar qualsevol enfoc esbiaixat de la paraula literatura? Intentar-ho sembla un pas agosarat, i no ho és. Crec que s’hi arriba per la via directa. Ha arribat el moment inevitable: la recerca d’una definició acadèmica que situï el terme literatura des de dins i per ell mateix .
Per una qüestió de mètode i sobretot perquè sóc una persona que pertanyo al temps que visc; consultaré al savi d’entre els savis, consultaré a l’oracle: cercador Google
-Què és la literatura?
Com que tinc una edat, m’adono que qualsevol diccionari per-digital mig decent em podria haver donat la mateixa resposta: Literatura és l’art que fa servir les paraules. No penso discutir la certesa d’aquesta sentència, però hi subratllaré un però; és una formulació massa general que no resolt la pregunta, ja que ens planteja una altra gran pregunta; quan es pot considerar que l’ús de les paraules és art, i per tant esdevé literatura?
Per si feia falta afegir més confusió, podem buscar altres factors que compliquin un possible significat de la paraula. Introduïm en l’equació el temps històric. A l’edat mitjana es considerava literatura el que feien els joglars o els trobadors? Els contes tradicionals que durant segles es transmetien oralment es consideren obres literàries? o només ho són a partir del moment en què gent com Perrault o Andersen els redacten i els donen un títol i les publiquen? Si canviem el valor temps històric traspassant-lo a l’època actual, ens trobarem amb preguntes similars i amb les mateixes disjuntives; les representacions de Dames i vells, o els parlaments del Ball d’En Serrallonga, o les versificacions del hip-hop són literatura? … per no parlar de les incursions frontereres a banda i banda entre la literatura i gèneres com el còmic, el teatre, el cinema …
Intueixo que la literatura és un concepte que se’ns pot escapar fàcilment. Veig la literatura com un univers que s’ha anat expandint al llarg dels temps, creant tota mena de singularitats que tenen poca, o molta, relació entre les mateixes. Les dimensions i els límits d’aquest univers, constantment sacsejat per contínues evolucions, fan que es terme literatura quedi desposseït d’un significat únic que abasti la totalitat de l’ elaboració cultural de tots els temps, de tots els indrets, de les totes les obres de tota mena que es fan i es desfan. L’únic significat comú que pot arribar a prevaldre és l’ús de les paraules amb una pretensió creativa. El concepte obligatòriament és massa vague i poc concret, desgraciadament no ens ajuda molt.
En un intent de voler concretar a què ens referim , de què parlem quan enunciem la paraula literatura, se’m fa necessari afegir un epítet al terme: Literatura contemporània, clàssica, fantàstica, eròtica, ……. donar contingut a l’objecte al qual ens referim, pot ser una via per entendre la dimensió o dimensions que pretenem definir. Així doncs ja no parlaria de literatura com un ens abstracte sinó de literatures en plural, cadascuna amb les seves característiques. Moltes d’aquestes literatures nascudes a l’empara del que es coneixia com gèneres literaris.
Arribats a aquest punt, el meu interès abandona la definició i bascula cap els paràmetres que conformen la creació literària, coses com….. la complexitat del món que es crea amb una obra, el/s tema/es que tracta/en, les sensacions que ens produeixen, les intencions de l’autor/a……. En resum; res de nou, la literatura(i les literatures) sempre ha/n pretès això. Potser la diferència més essencial és que avui en dia, tenim el privilegi d’escollir amb quin/es literatura/es volem gaudir.

Jordi Masalles

IMG_0505

Petjades silents

Les petjades silents no es fixen al terra d’asfalt. No parlen, no diuen què arrosseguen, no pronuncien que ell ha passat, que ha esdevingut, que ha estat…

 La sorpresa dels nens dibuixa el somriure dels adults, dóna al·licient a la vida monòtona del poble. L’home de vermell tenia regals, per a petits i grans…

21:30, l’escalfor de la casa serveix de consol als convidats que arriben. Fora marca 2 graus i la humitat, avui, glaça els cotxes. Els primers, porten les postres, ja s’havia quedat Així. Al costat del forn, l’amfitriona no s’adona de la temperatura exterior, tot són carreres des de fa una hora.

21:35, La resta de convidats, arriben amb desordre, d’aquella manera que anuncia que no existeix cap protocol.

 21:40, La germana diu, que s’ha de posar la televisió, que aquest any estrenem un “nou rei”, i que li fa gràcia sentir que diu. D’altra banda, al Whats upp, no deixen d’arribar fotos d’un tal pequeño Nicolàs, que es veu que com es descuidi el nou rei, potser el farà ell el discurs… Tot fa olor a menjars nadalencs…

22:00, Tots a taula, el menjar també te un pél de desordre…són els cànons establerts…

 22:30, els nens i els guarniment, que són de color blau, s’han trobat. Tota una descoberta. Guanya qualsevol ninu dels catàlegs que hi ha per tot arreu, aquells que serveixen de guia en l’elecció de regal de reis…El petit de dos anyets, ha trobat la diversió en les boles argentades de l’arbre de nadal. Sense demanar permís a ningú, decideix tot sol, que tenen un altre destí.

 22:45, a l’arbre li han arrabassat totes les boles que queden a una alçada aproximada de mig metre…

 23:00, l’aroma del cafè arriba des de la cuina…tràfic de coberts, plats i resta de menjar, fan que la casa en un instant sembli una trinxera de guerra… els nens criden, una bola ha anat a parar al cap de la nena de cinc anys, i li ha donat la idea que potser això és més divertit que la pel·lícula de peixos que hi ha a la tele.

23:10, les mames i els papes renyen els soldats, diuen que ja n’hi ha prou d’aquest color, que si es comporten d’aquesta manera, no en rebran de regals aquest any!

 23:35, una trucada perduda sona a la cuina…l’amfitriona es posa nerviosa, ja sap que ha de fer…

 23:36, després d’haver-se eixugat les mans, es dirigeix cap el menjador, i amb un crit diu que ha sentit no se què al balcó. Els nens deixen les boles i tothom surt. En aquell moment s’adona del fred que fa. Del bloc de davant surt la figura d’un home, les seves petjades són silents, camina de puntetes com amagant-se…els nens el senyalen i els grans es miren perplexos…

 Al balcó hi ha una capsa plena de regals, que dóna fe del miratge màgic, un flash vermell i blanc, que només un mòbil ha pogut gravar. La imatge no és nítida, i el vídeo domèstic queda com si fos una escena gravada en super vuit. Tothom entra amb pressa cap a dins, a fora no s’hi pot estar.

 mitjanit, l’Estrella d’Orient es barreja amb el so dels picarols d’un trineu molt especial, a mitjanit, tothom somriu,   nens i grans s’abracen  al conte, a la rondalla, a la història, els uns encara s’ho creuen, els altres es deixen portar d’aquella mà que la nit dibuixa…

Maria J. Fernández

IMG_0851

CAPGROS

Quan el vaig veure per primera vegada jo encara era una nena. Els reis venien de l’Orient i el tió convertia peles de mandarina i avellanes en duros de xocolata i paraigües que es menjaven abans de poder-los obrir.

Era ros, pentinat com un Beatle, amb una túnica rosa i unes ales que li pujaven per darrere el coll. A mi em va semblar la cosa més bonica del món. A ell, com als seus companys, els hi deia els capgrossos i no ho eren, de capgrossos, tot i que contraposats a les figures de fang que havia vist sempre a casa, que ostentaven un gran cos coronat per un cap petitó, no hi havia discussió possible. Aquests tenien el cap més gran.

De mica en mica i Nadal rere Nadal, vam anar fent la col•lecció sencera: el naixement, els tres reis, els pastors de l’all-i-oli amb l’àngel que feia parella amb aquest, els pastors que pasturaven les seves ovelles, també capgrosses, els que sortien de casa amb el pa, la mel o el feix de llenya, el pescador, la filadora i el caganer. I d’altres que segurament em deixo, no per això menys importants. Va ser la joguina amb més peces de què vaig disposar en tota la infantesa. I això que només en gaudia un cop l’any.

Muntàvem el pessebre amb la mare i durant les festes de Nadal l’únic moviment de les figures era sempre en direcció al portal, pastors cap al portal, reis cap al portal, sagrada família quieta i expectant a veure qui arribava. Parlo del moviment real de les figures perquè jo, en la meva imaginació n’hi conferia d’altres, de moviments que potser en aquell moment, s’haurien considerat un sacrilegi. El meu àngel de l’establia tenia les seves converses amb l’àngel dels pastors i si alguna vegada queien del seu pedestal, feien mans i mànigues per tornar-hi a pujar, i era sobretot, perquè necessitaven d’aquelles converses ja que cada un des del seu lloc era amo i senyor d’una vista i d’uns coneixements molt diferents als de l’altre, coneixements que nodrien la seva tafaneria mútua. Els tres Reis es barallaven per qui havia d’entrar primer a l’establia, no acabaven d’acceptar que fos el blanc, per conveni, el que havia d’encapçalar sempre la comitiva. Els camells bramaven a cor què vols, aprofitant la baralla dels seus amos. El riu on pescava el pastor que volia dur un peix al Nen Jesús s’havia eixugat i el pastor s’enfadava i rebatia la canya de pescar contra el riu sec. Els pastors de l’all-i-oli sempre discutien i el morter acabava per terra amb l’all-i-oli negat. Uns pastors camí de l’establia s’esgarronaven els talons per arribar primer, i a algun fins i tot el feien caure a terra d’una empenta. La filadora s’avorria com una ostra, cada any al mateix lloc, tots els dies sense moure’s, i ja no volia deixar passar a ningú. El caganer es rebel•lava amb el cul glaçat i se n’anava cap a casa renegant. A l’estrella de Betlem, ben apurpurinada, que no sé què hi feia tan brillant enmig dels pastors, també li tocava el rebre i queia per terra, no sense abans haver donat uns quants tombs de campana. Jo ja sabia que no era aquest l’esperit del Nadal, però la meva ànima juganera i rebel, que intuïa potser maligna, em feia trastocar l’ordre de les coses, només dins del meu cap.

Van passar els hiverns i els Nadals, i el pessebre cada any hi era present. A vegades complet, d’altres només el naixement, uns cops el de fang, d’altres el dels capgrossos. Malgrat les meves males intencions de nena, m’era inconcebible un Nadal sense pessebre.

Uns anys més i la meva infantesa en va deixar pas a una altra, la dels meus fills. Els capgrossos van passar a animar el seu Nadal i també el meu, competint amb legos, nenucos, barbis, cuinetes, varetes màgiques, bateries musicals i bancs de fuster. No per la competència, els meus fills deixaven d’interessar-se per les figures del pessebre. La nena, que aleshores era una santa, movia les figures d’ací d’allà, però sempre en la direcció correcta i sempre tornant-les al seu lloc. Era un hàbit que ja ha oblidat, i això fa que ara les figures que li son properes estiguin sempre descol•locades al seu voltant i amb la sensació de no anar mai en la direcció adequada. El nen era una altra cosa. Mai no va acabar d’entendre el misteri de Nadal. Els àngels eren un altre model d’avions que feien cabrioles encreuant-se en l’aire i estavellant-se a terra, com de més alçada millor. Els camells trotaven descontrolats sense respectar ni pastors ni marges, ni turonets ni oasis, mai no van veure ni l’estel errant ni la Via Làctia. No obstant això, l’evolució de les persones ningú no la pot predir. El meu fill ara és missioner a Ruanda i, tot i no haver entès el Nadal, ha entès altres misteris.

La meva evolució ha estat una altra. Sempre, des d’aquells agosarats mals pensaments de la infantesa, havia anat cap al pessebre encara que de tant en tant m’aturava sobtadament i em preguntava si aquell era el meu camí o si n’hi havia un altre. Sempre fins que, fa uns dies, l’àngel de l’establia va esgarrapar sobre els meus fonaments i gairebé em va fer perdre l’equilibri

Aquest any vaig fer el pessebre de mala gana perquè, el feia per a mi? el feia per als meus fills que potser ni el veurien? el feia per a la família i els amics que poguessin venir a casa? Alguna ombra del que m’estava envaint s’havia col•locat davant de la il•lusió que cada any m’empenyia a guarnir la casa sense ni qüestionar-m’ho. Però el vaig fer. Un poc de molsa i unes pedres, l’escorça i les pinyes, i com no? els capgrossos altra vegada de camí cap al portal. Sense llums. No vaig tenir esma de buscar-los perquè allò que em sotjava m’anava aclaparant. Va passar el Nadal i vaig caure malalta. En picat. Cruiximents, molta tos, la febre, les nàusees, el vertigen… Colgada dins del llit em sentia que davallava als inferns per moments i que el mateix diable m’havia envaït, perquè ni el meu cos ni el meu cap no aconseguien trobar el descans i la pau que necessitaven. Hores i dies esperant la, per a tothom, no per a mi, lògica millora, i la millora no arribava. Ja encomanava la meva ànima a l’àngel, m’era igual el de Nadal que el del capvespre, què més podia fer si havia arribat la meva hora? Però el meu àngel capgròs que, com tots els ésser celestials coneix el pensament de les persones, es veu que me’n tenia una de guardada, des de feia molts anys.

Una de les vegades que m’obligava a llevar-me diàriament per a evitar que el llit se m’engolís, vaig asseure’m amb els cabells desorientats i la bata fins als peus, davant del pessebre. El que vaig veure em va deixar desconcertada. És que hi havia hagut un terratrèmol a Betlem? El pessebre estava tot desmuntat, molts pastors havien caigut de cara a terra, els camells també restaven ajaguts i els reis no es veien enlloc. Déu meu! És el meu desvari el que em provoca aquesta visió o aquí hi ha passat alguna cosa molt greu! Vaig mirar cap a l’establia. La sagrada família es mantenia ferma al seu lloc, però havia desaparegut l’estrella i l’àngel, el meu àngel, romania bocaterrosa al mig del pas. Vaig agafar-lo amb cura i amb estranyesa, ni sabia perquè l’agafava a ell i no a les altres figures. Vaig intentar de posar-lo damunt del cep que feia de coberta a la cova. No s’aguantava. Una altra vegada i res. Semblava que només volia estar en una posició i era mirant-me a mi, a l’alçada dels ulls. Bé, cap problema, aquí també estaràs bé. Acabava de tenir aquest pensament quan em vaig haver de fregar els ulls perquè no donava crèdit al què veia. L’àngel havia estirat el seu braç esquerre amunt i em feia l’ullet. Estic més malament del què em pensava, si me’n surto d’aquesta ja veig que serà tocada del bolet. Això haurà estat la febre, segur, i els seus efectes seran irreversibles. Me’l vaig tornar a mirar, esperant veure’l en la seva posició original, però no! Ell seguia amb el braç aixecat i un ull tancat. I si sempre hagués estat així i jo estic confosa? M’acabava d’autoconvèncer quan vaig veure que estirava el braç endavant, assenyalant els pastors per terra. Jo m’ho mirava incrèdula i ell brandava el braç a dalt i a baix i no semblava voler-se aturar. Vaig acostar la meva mà a un pastor sense perdre de vista l’àngel i el vaig aixecar i netejar. La mà de l’àngel va aixecar el dit polze enlaire i després va començar a assenyalar cap als camells. Vaig fer el mateix. Cada vegada que arreglava alguna cosa, em feia un somriure angelical mentre aixecava el polze. Així vaig anar endreçant tot el pessebre i posant cada figura al seu lloc. Vaig desenterrar els reis de sota la molsa, vaig treure el pastor del riu i només em quedava una cosa. L’estel de l’establia no es veia enlloc. L’àngel s’agafà amb una mà a la vora del pessebre i es penjà fora. Quan s’incorporà m’assenyalà sota la taula i efectivament! allí hi havia l’estel. Vaig cuitar a col•locar-lo sota la mirada informal i el gest autoritari de l’àngel i en acabar, aixecà primer una mà amb el polze enlaire i després l’altra igual, i em feu l’ullet, primer amb un ull després amb l’altre. A poc a poc m’hi vaig atansar i vaig provar de posar-lo en el seu lloc original. S’hi aguantava perfectament. Ho acabava d’entendre tot.

Vaig tornar-me’n al llit i em vaig adormir pensant que a vegades sense voler, infringim greuges que no se’ns arriben a perdonar mai, tal vegada nosaltres no ens els perdonem mai, i ens burxen durant tota l’existència impedint-nos de viure en pau. L’endemà, quan em vaig despertar, ja em trobava molt millor.

Teresa Duch

Sin título-1

Presentació

Endevino la decepció en les seves cares . És el meu aspecte, la meva carcassa, no encaixa amb les seves expectatives, prou que ho sé. Dècades de cinema i de televisió han creat una aureola mítica que hauria de brillar al meu voltant. I ara quan m’han vist no han trobat ni un gram del glamour que s’esperaven.
Per la mort de déu , no es quedin amb aquesta cara de badocs, digui’n alguna cosa! El seu silenci m’inquieta, m’està dient crits que aquesta trobada no està anant gens bé. Doncs ja parlaré jo per vostès, vejam, deixin que ho endevini, no s’ho creuen, és això oi? S’han deixat portar per les aparences i els prejudicis i no em veuen capaç, o pitjor encara, creuen que sóc un impostor que arribat fins al cercle més íntim de la seva comunió d’interessos. La sola idea que algú s’hagi infiltrat fins aquí els aterra
Poden estar tranquils, sóc la persona que esperaven. Per fi, alguna parla, ja era hora, però què diu vostè! que volen referències de mi? Estan posant a prova la meva paciència, Puc aguantar les seves mirades de desconfiança, el seu somriure sorneguer, i aquest posat altiu de menys preu, però no estic disposat a complaure les seves demandes, això no és cap càsting, i se me’n foten els seus dubtes!
Sóc aquí i he vingut a fer la meva feina. Els recordo que han acceptat les meves condicions, així doncs limitin-se a donar-me les dades que els vaig demanar i fixin data per fer la transferència un cop ho hagi enllestit.
Si no accedeixen ara mateix a les peticions que ja havíem pactat, marxaré per aquesta porta i res ni ningú farà que doni mitja volta. És això el que els convé?, pensin-s’ho bé …
Que no vingui amb amenaces? … M’han contractat, però això no vol dir que sigui un dels seus empleats, ni tampoc un competidor al que hagin de marcar. No s’equivoquin amb mi, sóc un assassí i conec la meva feina, encara que tingui 82 anys i vagi amb cadira de rodes.

Jordi Masalles

IMG_4795

dilluns

Mira que se n’han fet de coses perquè els dilluns caiguin més bé a la gent, però fins ara cap ni una no ha donat fruit. De totes, l’acció que ha tingut més èxit és fer-lo el dia de la lluna. És ben sabut que la lluna, potser perquè no té llum pròpia i es conforma amb ser mirall, cau bé. Més que el sol. El pobre sol amb totes les malifetes que li encolomen que si càncer de pell, que si flamerades, que si capa d’ozó trencada… cada cop té més mala premsa. Sigui com sigui la gent es decanta per la lluna. No només l’home llop s’hi fixa per saber si cal estirar-se els cabells, sinó que molts pagesos miren al cel per plantar els alls i les cebes. Si és dilluns no hi paren esment perquè la lluna acapara tota la seva atenció.

Com deia amb un intent de millorar la imatge d’un dilluns gris (els que són pont no compten) i carregat de feina enderrerida, li van posar el dia de la lluna. I no només els catalans que sembla que ens pensem ser els que arribem primer a tot arreu, sinó que també ho van fer els francesos, Lundi, els anglesos, Monday, el espanyols, lunes, en alemany Montag. En japonès es diu Getsuyōbi que no té res a veure amb la lluna. Lluna es diu Mūn i no els hagués costat gaire posar el dilluns Mūnsuyobi però com que son el país del sol naixent no es pas d’estranyar.

Una vegada em vaig concentrar molt i un dilluns em va donar per pensar quin dia li hagués agradat ser al dilluns. Vaig sentir com una revelació, i el que em va semblar entendre és que els dilluns són molt humils i no els agradaria dir-se d’altra manera, en tindrien prou amb que el dijous passés a ser diumenge.

Carme Carles

6tag-6406580-677663808421410778_6406580 (1)

Foto: Xavi Jurio

Cacofonies

Escolto, a la botiga de segona mà que resta al costat del tanatori, la roba que s´hi ven és dels morts, una música sinistra es barreja amb la declaració. Sorgeix un acustic de guitarra, és tot un guirigai de sons que sense problemes de convivència es barregen al celobert; la veïna que crida el fill que faci el favor de fer els deures, el gos del cuiner borda, el lloro que diu bon-dia-Lluís-bon-dia-Lluís, una parella que folla, ella xiscla més que el gos del cuiner…

La radio de la veïna del tercer que està sorda, finalment, guanya qualsevol altre so. Mentre vaig estenent la roba, escolto la història d’aquell programa…com es titulava?… sí, ara ho recordo, històries per no dormir. Un títol massa fàcil, poc trobat…

Escolto la veu compacta, metàl·lica, la botiga de segona mà es proveeix de roba que pertany els morts, ho sé, he vist l’home de gris, l’he seguit, porta una bossa de plàstic que sembla per a la brossa, però no ho és. El vaig perseguir una nit, i vaig poder veure com entrava al cementiri. La bossa era buida, però quan va sortir-ne ja no ho era. Plena, plena ves a saber de què…objectes, roba…després acabà arrossegant-la cap a casa seva. Que com ho sé? ja ho he dit, el vaig seguir.

Una altra veu, una de periodista de premsa-rosa inicia el debat…que si això pot ser o no, que qui s’ho creu? etc…

He acabat d’estendre la roba, la guitarra embolcallada que es difumina al celobert és d’en Mark knopfler, segur.

Una botiga de segona mà que resta al costat del tanatori…han tingut els trons de donar l’adreça…de tot plegat l’únic que trec en clar és que això és una bona estratègia en l’apogeu Freak que vivim per vendre a saco. La veïna ja no crida el fill, deu haver aconseguit que el nen faci els deures. La parella comença un altre cop  a follar i el lloro ara diu que-buena-estas!que-buena-estás! El gos li borda, deu pensar que li xiula a ell. Mentre plego el cistell el so pur de la guitarra, s’obre camí. Esdevé, amb concentració, el so triat: la cúspide d’un tot a l’espai mediocre reduït.

 

Dedicat a Esteve Sansó…ja saps perquè 😉

Maria J. Fernández

IMG_5074

Rumb aTità

Perd l’ésser feréstec en els estels perennes. Quin mal poeta és capaç d’escriure això? Segurament deu ser un buròcrata de la Corporació que se les dóna de culte llegint versos als seus subordinats. No en deu tenir prou amb una nòmina  de sis xifres que necessita estampar la seva marca damunt de la porta d’entrada d’una nau interplanetària. Talment és com l’epitafi d’una tomba… la meva tomba!

Els sistemes de manteniment d’aquesta mena de cubicle rovellat on sóc ara , no funcionen correctament. Era dimecres quan van posar-me en aquest coet automatitzat rumb a la Colònia Penal de Tità. Fou tancar-se la porta i poc després s’enlairava. Crec que és al cap de cinc hores que el primer mòdul  es desprèn. Segurament devia ser aquell sotrac tan fort, d’això en farà unes hores. Quan temps porto aquí? Suposo que més un dia. Per molt que busqui alguna referència, és inútil, he perdut la noció del temps. Ni tan sols puc fiar-me dels intervals de foscor, cada cop són més intermitents, es deuen haver espatllat o potser és una altra riallada sàdica dels meus capturadors. Només sé que sóc dins un bidó d’uns 2 metres cúbics, i així és impossible saber com van les coses per fora, i quants altres presoners viatgen amb mi.

Necessito centrar-me o em tornaré boig. He de buscar algun pensament que em tingui ocupat i em mantingui serè. La veritat és que costa oblidar la ferum d’orina dels conductes d’hidratació, o l’amargor del meu propi alè pastós que m’asseca la boca com si fos un verí, i per rematar-ho; la sentència lapidària del cínic buròcrata amb ànsies de poeta, inevitable de veure quan mires per l’estreta obertura que fa de finestra.

Un esglai acaba de travessar-me. Una ombra gris, vague, imprecisa, allunyant-se i apropant-se  des de diferents angles. He cregut uns ulls que em miraven des de més enllà del meu baf. És possible? Els meus sentits són poc de fiar i potser l’anhel m’està fent una mala jugada. És així com un comença a tornar-se boig? Tanmateix la visió persisteix, i es fa més diàfana entre l’escletxa que em connecta amb el que hi ha fora del meu cubicle. Entre les taques de groc llefiscós s’insinuen les faccions d’un rostre femení, entel·lat per la llum boirosa d’una llanterna. He picat amb els dits per cridar la seva atenció, per a que entengui que sóc viu, i que si us plau; que no se’n vagi, per més somni, miratge o deliri que sigui

-Si us plau, no te’n vagis ! …  -Si us plau, no te’n vagis ! … -Si us plau, no te’n vagis ! …

La meva letania perd intensitat i s’apaga a mesura que el rostre torna a la seva condició primigènia d’ombra gris i vague empetitint-se fins que,  altre cop, la màxima escrita damunt la porta s’imposa de forma clara: “Perd l’ésser feréstec pels estels perennes”

Jordi Masalles

rumb a tità