DIA NEGRE (2a. part)

Ja han passat deu minuts, hi ha via lliure. Entro a la botiga. El negre d’ulls felins i de veu apelfada està assegut en un tamboret al costat d’un taulell. Aixeca el cap i li ensenyo l’Smith&Wesson al mateix temps que faig el gest de silenci. Passem ambdós a la rebotiga, emmordasso ben emmordassat al veu de Barry White i el lligo ben lligat de mans i peus. Agafo les claus i tanco la botiga, fora sorpreses.

Ara ve la part fotuda, per més vegades que ho hagi fet abans, no és pas tan fàcil. Prenc una alenada, continc la respiració i premo el gallet de la pistola. Només se sent un clic, cagundéu! Segon intent: clic. Miro el carregador. Com vols que dispari si és buit!. Recordo haver deixat el carregador al costat de la pistola abans d’anar a dormir però no sé si vaig posar-hi bales … i és clar que no, imbècil! Aquest matí ho he fet tan automàticament que no m’he fixat en res.

I ara què? necessito pensar. El negre amb mira amb ulls sortits sense parar de gemegar contra el tros de llençol que li tapa la boca. Suposo que implora pietat o maleeix la meva nissaga passada i futura. De moment el faig callar amb un cop de pistola a la temple esquerra. He d’acabar la feina com sigui, ara no puc deixar-ho a mitges. Damunt la taula d’un escriptori trobo una estatueta d’un pam i mig en forma de punxa amb una etiqueta que diu: “escultura de marfil, colmillo de la suerte” Anirà bé. L’agafo per la base i començo a punxar al negre. Primer a la panxa, es clava bé, després al pit, però en aquest territori la cosa ja canvia. Després de sis o set perforacions el braç em fa un mal terrible. Mai no hauria dit que costés tant matar a un negre. No paro de bufar, el tinc el cor accelerat, em costa respirar. He de deixar el tabac d’una puta vegada. La Marga ja m’ho deia, si no haguéssim trencat, ja hauria deixat de fumar. El negre porta estona fora de combat però encara no està mort. Com arma de combat, l’artesania africana no és tan eficient com sembla. Descanso i encenc un cigarro, ho necessito que cony! Apagada la burilla, col•loco el “colmillo de la suerte” a l’alçada del cor i empenyo cap dins amb les dos mans i el pit. L’esforç continuat obté el seu resultat i el negre posa els ulls quiets i deix de treure glopades de sang . Em canvio, embolico la banya d’ivori amb la roba bruta i ho fico tot a la motxilla. Quan em disposo a sortir i a fora veig a la vella del merda gos amb un guàrdia urbano senyalant l’interior de la botiga. Maleïda bruixa racista!. Sento com piquen a la porta vàries vegades. M’amago dins un armari empotrat entre capses d’elefants i màscares de paret. Aviat se’n cansen i deixen de trucar. Que idiota sóc! Mira que no posar bales ! si em presentés a un concurs d’enzes el guanyaria, o no, perquè si la imbecil•litat fos genètica, el paio que va ara amb la Marga, el triarien de semental per a degenerar l’espècie humana. Potser serà que tots els que ens enamorem de la Marga acabem embolcallats per un sudari d’estupidesa.

Finalment surto i me’n vaig directe a casa. Enfilo el carrer major i una excursió turística està disposada en rotllana al voltant d’una dona en llitera. Travesso la gentada amb la meva simpatia habitual, fins que sento cridar …. policia, aquest és l’home que m’ha llençat a terra! Durant mig segon he cregut que no es referia a mi. Arrenco a córrer tombant a dos octogenaris amb vocació tardana d’herois ciutadans. Al girar a la cantonada, un gat negre s’estarrufa i una cós m’aixeca les cames fent-me saltar enlaire. Durant el meu descens identifico a l’autor de la traveta; és el cap de meló de la gorra amb visera girada que amb la mà dreta aixeca el dit del mig . El meu retorn a l’asfalt és via galta esquerra sobre una protuberància de consistència lliscosa que se’m queda aferrada. La pudor em va venir basca i em costa aixecar-me. Amb tot el sotrac, la motxilla s’ha obert i el “colmillo de la suerte” tot ensangonat, rellisca fins als peus d’un urbano que ja és a un metre de mi.
Tanco els ulls, i amb aquella flaire penetrant de merda, s’instal•la un pensament dins el meu cap: Ara sí que l’he cagat!
M’emmanillen. Calien canvis a la meva vida? doncs ja els tinc. Potser aviat podré escriuré a la Marga per dir-li que sóc a la presó. Potser aquest fet la motivi i vingui a veure’m, tan de bo.

Jordi Masalles

IMG_0807

Anuncis

Un pensament sobre “DIA NEGRE (2a. part)

  1. micromios

    Cada cop el Jordi té un estil que arrossega desencís. Directe a la cara com un cop de puny i a la vegada cridant ajuda. Amb tot és tan proper que podries veure on succeeix l’acció i reconéixer algú que passava per allí.
    Carme

    Respon

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s