Només sortir de casa m’he adonat que fa un dia molt maco. És un d’aquells dies de juny en què trucaria a la Marga, aniríem a la platja, ens estiraríem a la sorra, ens faríem petons i acabaríem fotent-nos un vermut amb escopinyes. Però no serà així, he de treballar. Avui he de fer l’encàrrec, no puc demorar-ho més. Suposo que en menys d’una hora ho hauré enllestit. Després passaré pel banc i abans de les dues torno a casa per dinar.
Camino i tanco els ulls per assaborir la llum amb tota la seva intensitat. Noto que la consistència de l’asfalt s’ha tornat llefiscosa. Acabo de trepitjar merda. Bona manera de començar el dia. Com que no vull deixar rastre per allà on vagi, torno a casa per lliurar-me dels detritus canins. En un tres i no res sóc al carrer un altre cop, tornem a començar.
No és cap de setmana, i se suposa que la Part Alta en un dia de cada dia és territori lliure d’hordes de vianants. Pel que sembla avui no és així, i no tinc més remei que travessar una rierada de gent delerosa de trobar-se en plena pol•linització del patrimoni de la humanitat. Per sort, les ulleres fosques, em donen impunitat per mirar als ulls de la gent sense ser vist . M’obro pas entre la massa amb algun que altre cop de colze i bandejant la motxilla d’un costat a l’altre. I a més duc auriculars escoltant música, així m’estalvio haver de contestar els insults cap a la meva persona, o cap a la meva mare.
Ara que hi penso; he tancat la porta de casa amb clau? Bon moment per recordar-se’n. Estic fatal! Fins i tot la memòria, una de les meves qualitats reconegudes comença a jugar-me males passades. Això no pot ser, he de centrar-me. S’ha d’acabar el dormir malament i menjar pitjor. La meva vida necessita canvis, així serà l’única manera de fer fora el fantasma de la Marga. No pot ser que cada nit em passi el mateix; que em giti al llit i comenci a pensar en ella per acabar capbussat en una ploranera d’autocompasió patètica. Ja fa mig any que hem tallat, i encara no me la trec del cap. A part de fer-me sentir un imbècil de primera categoria, m’està gangrenant les meves millors facultats.
Accelero el pas, ja he deixat enrere els eixams de turistes. Un adolescent amb gorra de visera girada em mira mentre fa el signe de la ve baixa a l’alçada dels llavis –No fumo, li responc amb cara de ves a cagar! M’agafen ganes d’encendre un cigarro i poso la mà a la butxaca, millor quan hagi enllestit la feina. Em complau el gest d’autocontrol. A pocs metres del meu destí, una vella amb el pèl de ràfia i nas de fetillera, passeja un merda gos que alça la poteta just al costat de la botiga d’artesania africana…. ves per on!
De dins la botiga surt un africà d’ulls felins que amb to greu li recrimina –Si us plau senyora faci pixar el gos a l’arbre, cada dia embruta l’entrada, ja està bé no?….. La vella se’n fa creus, que tal individu gosi dirigir-li la paraula. Amb una barreja a parts iguals de convenciment i d’indignació, la vella alça la veu per contestar –Però on s’és vist això …… quina barra que té…… vagi-se’n al seu país! La veu de mascle que podria arribar a baríton s’hi torna –La propera vegada li posaré una denúncia, està avisada!. La senyora se’n va tan esparverada que gairebé ensopega amb mi. Al veure’m, se sent protegida de la bèstia obscura i felina que és el botiguer. Emparada per la meva presència, la dona aprofita per cridar ben fort –Que s’han cregut, aquests immigrants, aviat ens faran fora de casa nostra!. Resto callat, ja s’ho farà la vella, i a més, el negre té raó. Maleïda vella cara de bruixa, ara no puc entrar, hauré de seguir endavant i esperar. Un gat negre miola, li miro als ulls i amb el peu dret faig el gest de fer-lo fora del meu pas. El gat surt esparverat contra direcció.
Jordi Masalles
mots.en.cru 