Rumb aTità

Perd l’ésser feréstec en els estels perennes. Quin mal poeta és capaç d’escriure això? Segurament deu ser un buròcrata de la Corporació que se les dóna de culte llegint versos als seus subordinats. No en deu tenir prou amb una nòmina  de sis xifres que necessita estampar la seva marca damunt de la porta d’entrada d’una nau interplanetària. Talment és com l’epitafi d’una tomba… la meva tomba!

Els sistemes de manteniment d’aquesta mena de cubicle rovellat on sóc ara , no funcionen correctament. Era dimecres quan van posar-me en aquest coet automatitzat rumb a la Colònia Penal de Tità. Fou tancar-se la porta i poc després s’enlairava. Crec que és al cap de cinc hores que el primer mòdul  es desprèn. Segurament devia ser aquell sotrac tan fort, d’això en farà unes hores. Quan temps porto aquí? Suposo que més un dia. Per molt que busqui alguna referència, és inútil, he perdut la noció del temps. Ni tan sols puc fiar-me dels intervals de foscor, cada cop són més intermitents, es deuen haver espatllat o potser és una altra riallada sàdica dels meus capturadors. Només sé que sóc dins un bidó d’uns 2 metres cúbics, i així és impossible saber com van les coses per fora, i quants altres presoners viatgen amb mi.

Necessito centrar-me o em tornaré boig. He de buscar algun pensament que em tingui ocupat i em mantingui serè. La veritat és que costa oblidar la ferum d’orina dels conductes d’hidratació, o l’amargor del meu propi alè pastós que m’asseca la boca com si fos un verí, i per rematar-ho; la sentència lapidària del cínic buròcrata amb ànsies de poeta, inevitable de veure quan mires per l’estreta obertura que fa de finestra.

Un esglai acaba de travessar-me. Una ombra gris, vague, imprecisa, allunyant-se i apropant-se  des de diferents angles. He cregut uns ulls que em miraven des de més enllà del meu baf. És possible? Els meus sentits són poc de fiar i potser l’anhel m’està fent una mala jugada. És així com un comença a tornar-se boig? Tanmateix la visió persisteix, i es fa més diàfana entre l’escletxa que em connecta amb el que hi ha fora del meu cubicle. Entre les taques de groc llefiscós s’insinuen les faccions d’un rostre femení, entel·lat per la llum boirosa d’una llanterna. He picat amb els dits per cridar la seva atenció, per a que entengui que sóc viu, i que si us plau; que no se’n vagi, per més somni, miratge o deliri que sigui

-Si us plau, no te’n vagis ! …  -Si us plau, no te’n vagis ! … -Si us plau, no te’n vagis ! …

La meva letania perd intensitat i s’apaga a mesura que el rostre torna a la seva condició primigènia d’ombra gris i vague empetitint-se fins que,  altre cop, la màxima escrita damunt la porta s’imposa de forma clara: “Perd l’ésser feréstec pels estels perennes”

Jordi Masalles

rumb a tità

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s