TIC-TAC

Havia perdut la inspiració. El rellotge de sorra marcava el temps inexorablement. Ja en feia molt que no se li acudia cap idea. No tenia temes ni tampoc paraules. El silenci regnava en la seva imaginació, que restava muda. Només en el fons del buit sentia com els granets de sorra anaven caient: tic- tac, tic -tac, tic-tac…

Cansat de donar voltes i voltes a temes ja tractats, pensats i viscuts, decidí fugir de la seva quotidianitat. Pensava que si es desempallegava de la rutina, desapareixeria el bloqueig i naixeria de nou la idea. I marxà. Com a únic company s’endugué el rellotge, regal del seu avi, a qui alhora li havia regalat també l’ avi: un record de família que sempre l’havia guiat i escortat.

El seu primer destí fou el camp. El silenci del poblet de la infantesa no li inspirà històries ni li renovà l’esperit. Ni els sorolls del bestiar de la granja, ni la veu del riu ni el dringar del campanar que de petit el despertava… I la sorra del rellotge continuava corrent amb el seu ritme inalterable: tic- tac, tic- tac, tic- tac…

Provà sort a la platja. Creia que la immensitat del mar li portaria amagada en una ampolla, un missatge d’alguna princesa llunyana que li donaria la pista definitiva per a trobar la inspiració. I dia rere dia, s’asseia damunt l’arena a esperar, amb els ulls ben oberts, amb les orelles alerta, amb el cor encès. Res. El rellotge continuava marcant els seus batecs: tic- tac, tic- tac, tic- tac…

Ja desesperat, viatjà a l’estranger: un ambient totalment nou li obriria la ment, n’estava segur.

El vol va ser llarg. D’un país, tombà a un altre. Visità els llocs més recòndits del planeta: la selva verge, el desert de gel, els mars de sorra, l’aigua transparent dels oceans… Res. Cap lloc ni cap paisatge li van transmetre cap idea. Cap persona ni cap animal dels vistos en aquells anys li inspiraren ni un sola línia. Només trobà consol en el seu tic- tac, tic- tac, tic- tac…

Ja vell, decidí tornar: havia vist tot el que qualsevol altra persona hagués desitjat veure, havia sentit tot el que molts voldrien haver pogut sentir, havia provat tot allò que molta gent no podria tastar mai… Però seguia sense trobar el que volia: una idea, una història, una paraula …

En aterrar ningú no l’esperava. Sol, s’endinsà en la jungla de les cintes transportadores de maletes. Van passar-ne centenars, diria que gairebé milers, però la seva no hi era. Vella i gastada, amb segells dels diferents països que havia visitat, no hi era. Després de la reclamació corresponent i amb l’expectativa que en uns dies la preuada maleta amb el rellotge -relíquia de la família-  aparegués, marxà cap a casa.

Creu que dormí dies sencers i quan es llevà, es va sentir lleuger, eteri. S’assegué a la cadira, agafà un paper en blanc i començà a escriure.

 

Diuen que encara ara està escrivint: la història d’un home lligat al temps, esclau d’un vell rellotge que marcava els minuts i segons dins la seva imaginació omplint-li els desitjos i els sentits, impedint-li pensar en res més que en el seu tic- tac, tic- tac, tic- tac….

 

Mar Albújar

 

Sin título-1

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s