Cinc hores

Són les onze, tota la nit pel davant, em disposo a escriure. Seguiré el consell del Bernardo Atxaga quan diu que cal cuidar els detalls. Agafo un llapis, un full blanc i faig una ullada a la paret blanca. Poso música; Lifes Rich Pageant dels REM. Encenc una cigarreta i escampo el fum sense obrir la finestra. No n’hi prou per relaxar-me; si tinc tota la nit pel davant és perquè m’he quedat penjat sense res millor a fotre. La Lucia Etxebarria quan va dir allò de; “Si follés més, no escriuria tant.” L’ha encertat de ple. La paraula “venjança” agafa prou força per quedar escrita. La meva ment s’entreté repetint la paraula, i l’única ocurrència que en surt és el tòpic tan suat de “la venjança és un plat que s’ha de servir fred”, la frase em connecta amb el tinent Worf, l’oficial klingon de la sèrie Star-Trek. La cosa no va bé, és evident que les musses són de vacances, o s’han agafat una excedència. Miro el rellotge, ha passat una hora i la minutera avança indiferent a la meva sequera creativa. M’aixeco, destinació al sofà. El paper i el llapis no m’acompanyen, ells s’han quedat a la tauleta. Intento relaxar-me, submergir-me en altres pensaments. Intent inútil, només dono voltes al mateix, a com s’ha acabat la nostra relació, en com m’ha deixat, amb un puto whatsapp!, Què hauria d’haver fet i no he fet?, què hauria d’haver dit i he callat. La meva recança creix, la meva ràbia s’amuntega als llavis, Me’n vaig al lavabo i li dic a la imatge que hi ha a l’altre costat del mirall:
—No saps enfrontar-te a la vida… l’únic que saps fer és destrossar-ho tot a la primera dificultat… el que fas és pura covardia….
Les paraules reverberen dins el meu cap. Miro el rellotge i són les dotze, l’hora de la ventafocs, necessito distreure’m i allunyar-me dels paranys de l’autocompassió .

Surto de casa. Els carrers no tenen nom i les meves passes no fan camí. Entro en un pub qualsevol i remullo la meva gola amb una cervesa, i després una altra. Miro les noies i totes tenen la seva cara. … el que fas és pura covardia… la meva ment ho proclama a crits i la meva veu ho diu fluixet. Ningú em sent, Single Lady de Beyoncé s’encarrega d’ofegar qualsevol paraula. Torno a sortir fora, el rellotge del campanar fa dos cops. Grups de gent passen, alguns riuen, altres parlen. M’assec a un banc i començo a plorar. Vull fer-me pena i sentir-me desgraciat, però aquesta vegada no me’n surto. Les meves raons em carreguen de ràbia i aquesta vegada no vull cedir. Moments que no són cap hora, em capbusso en els meus pensaments. Un grup de nois s’atura davant meu.

—Eh…. tens un cigarro?
Poso la mà a la butxaca de la jaqueta i entre dos m’han immobilitzat els braços. Aixeco les cames i engego dos patades a l’aire.
—Per què no m’has donat un cigarro?
Me’l miro directe als ulls i sense cap mena de preàmbul li solto:
—No saps enfrontar-te a la vida…L’únic que saps fer és destrossar-ho tot a la primera dificultat… sàpigues que el que fas és pura covardia…
Durant uns segons va estar callat i va mirar de cua d’ull a la resta del grup. Vull creure el vaig sorprendre, i que no sabia com reaccionar. Satisfet per la proesa d’haver creat un dubte a un xulo busca bregues, em sentia fort i capaç. No va haver-ne prou a amb la meva reforçada autoestima, igualment vaig rebre la pallissa de la meva vida. I en la intensitat dels cops em vaig despertar al sofà. Són les quatre de la matinada. M’aixeco. Rebrego el paper de damunt de la tauleta i llenço la venjança a la paperera.

JORDI MASALLES

humo copia-crop-2

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s