Lilith

Acabava de trepitjar la coberta quan vaig veure una dona fent de funàmbula a la barana de popa. L’oreig li movia els cabells rogencs. Des d’on la fitava, raigs i figura adoptaven un únic to, com si totes dues, posta de sol i dona, fossin el mateix llenç. Al costat, l’artista borratxo, pintava aquella musa espontània amb la incertesa de no saber si era ficció o realitat. Un cant de sirena metàl•lic la desconcertà. I vaig escoltar el so ofegat del cos lleu submergint-se en la mar. L’artista no s’adonà que la dona ja no hi era.
I jo vaig restar pendent d’aquell home que li feia el boca a boca en aquell cos xop d’aigua salada rescatat. Li feia amb l’esma propi d’aquell qui pensa que pot salvar tothom. L’altaveu emetia òpera i la soprano, llunyana, plorava l’amant absent. Al llenç, l’artista ebri, feia volar la funàmbula amb cabells vermells voltada de papallones de colors. A l’obra, l’anomenà Lilith. I no sé com i sense adonar-me’n, el sol ja havia fugit…

Maria J. Fernández